La reinserció postpenitenciària

La reinserció de les persones recluses ha estat sempre un qüestió difícil de tractar des de la comunitat. L'oscil·lació entre la mirada merament punitiva o la seva invisibilitat no han afavorit un debat seriós entorn d'aquesta realitat. Tanmateix, aquest fet es reflecteix en una manca de polítiques socials específiques per a aquest col·lectiu, polítiques que haurien de traduir-se en un pacte interdepartamental i en un seguit de mesures per fer que aquest dret, el dret a la reinserció, es faci possible.

Amb aquest missatge fonamental, el 7 de juliol, en el marc dels debats Catalunya Social, es va presentar l'informe La reinserció postpenitenciària una terra de ningú, elaborat per Pilar Heras amb la col·laboració de diverses persones expertes en aquest camp. Tant el document com el debat posterior van dibuixar, de manera breu, algunes necessitats i les propostes que hi fa el tercer sector social.

En primer lloc, com dèiem, és necessari fer visible aquest tema tant a l'espai social com en el polític. Entenem que la qualitat democràtica d'una societat, la seva capacitat per promoure la inclusió, també té una relació estreta amb la defensa de les segones oportunitats. La llei fixa els límits per garantir la nostra convivència i n'estableix les mesures oportunes en relació amb la transgressió i el delicte.

Ara bé, un cop complertes aquestes mesures, la persona s'ha de poder reincorporar amb les màximes garanties possibles per tal de poder promoure i consolidar un canvi de rol en l'espai social. I, per això, és absolutament indispensable combatre les “marques”, l'estigma. Al nostre parer, la idea de ciutadania és indeslligable del compliment dels deures, però també del gaudi d'uns drets. I en aquest equilibri hi trobem la mesura del capital social, i de la responsabilitat social comunitària.

Garantir segones oportunitats té, per tant, un valor clarament simbòlic i ens situa en un context que acompanya i es responsabilitza d'aquelles persones que en un moment donat han comès un delicte. Ara bé, fer-ho també possibilita fer prevenció de possibles dificultats. L'acompanyament incideix en una reducció de la reincidència. I la reducció de la reincidència comporta, alhora, una reducció de la despesa econòmica (i, evidentment, una convivència més bona).

Per assolir aquest canvi de mirada és necessari, per tant, cercar espais de treball compartits entre les diverses administracions i els seus departaments, amb el món empresarial i també amb els mitjans de comunicació. Explicar què fem, com ho fem i quins són els resultats permetrà aplegar sensibilitats i acostar-s'hi de manera serena.

La idea clau és la idea d'inserció, entesa com a un procés que va més enllà de la inserció laboral, que abasta les diverses àrees de desenvolupament de la persona i garanteix el compliment dels seus drets i la cobertura de necessitats. La continuïtat assistencial (dins-fora), la coordinació i potser les mesures de discriminació positiva s'han de poder debatre i han de prendre forma en mesures i dispositius que facin efectiu el compliment de les directrius europees; innovar cercant l'excel·lència i la qualitat. Hem de poder parlar en aquests termes en un àmbit com aquest, normalitzar la resposta com hem fet en altres àmbits de l'acció social.

I el tercer sector social juga, de nou, un paper clau en aquest impuls de defensa dels drets i de construcció de ciutadania. La promoció del voluntariat així com l'atenció especialitzada han de formar part de les respostes i situar la persona, una vegada més, en el centre i en l'eix de les nostres actuacions.