Mala tarda

L'endemà de la prohibició de la festa dels toros, Núria Riquelme entrevistava el banyolí Salvador Boix, l'apoderat de José Tomás, a El món a RAC1. Indignat i dolgut, Boix declarava: “A mi m'han tallat una part de la meva cultura”. Com a mi. Una branca familiar meva, els Piera, fills de Sants, sentia passió per la festa dels toros. A començament de segle, el besavi Antoni Piera Jané seguia el torero El Gallo, a l'estiu recorria tot Espanya per veure tantes corridas com podia. Els seus fills Antoni i Josep, quan no els feia el pes la corrida de la Monumental, agafaven el cotxe i se n'anaven a la de Les Arenes. El dia que va morir Manolete tota la família es va posar de dol i l'oncle Josep va plorar. Als anys cinquanta, un jove Antoni Ribas, el director de cinema i oncle meu, va donar la mà a Ordóñez després d'una gran faena i de l'emoció no se la va rentar en quinze dies. Vaig començar a anar a toros amb ell als dotze anys –ara està prohibit– i em va ensenyar a admirar i estimar l'art del toreig, tarda a tarda. Si la corrida el decebia, rondinava: “Van sortir sis toros, tots eren dolents, aquesta fou la causa de cremar els convents”, quarteta que narra com van començar les bullangues de 1835 a Barcelona. Davant de l'elegància pausada i el valor serè de José Tomás, esclatava d'alegria i em repetia el que deia Belmonte: “Se torea como se es”.

Sóc independentista i m'agraden els toros. Potser algun dia serem independents, però si el preu a pagar és la uniformitat, l'obediència a un patró únic, sincerament, no crec que valgués la pena.