“El 70% de les persones amb depressió es curen”

Són preocupants perquè ens donen molta feina i signifiquen el patiment de molta gent, però estan en línia amb el que passa a molts països. Dintre del nostre context, no estem pitjor que altres països.

Sempre es pot millorar. El que sí sabem és que el sistema està molt tensionat des de la pandèmia perquè la demanda ha augmentat moltíssim. Durant la pandèmia va augmentar moltíssim més, i ara estem amb aquesta cua que no s’acaba perquè les malalties mentals, quan debuten, habitualment tenen una durada llarga. Potser d’aquí a dos o tres anys podrem veure que la situació s’ha resolt i tornem a la normalitat, però ara encara tenim un volum important d’urgències i molta demanda pel que fa a ambulatori.

Això ja estava previst. De fet, en la quarta onada de la pandèmia ja estava descrita com l’onada de la malaltia mental. Per què? Doncs per molts efectes, entre ells el mateix efecte biològic del virus de la covid, que va provocar trastorns neuropsiquiàtrics, des de l’alteració del gust o la percepció a quadres d’ansietat o depressius, insomni, fatiga... L’aïllament social i la tensió acumulada durant els confinaments van ajudar a generar aquestes situacions d’estrès.

La depressió millora moltíssim i en molts casos es cura, cosa que no vol dir que les persones no puguin recaure. De fet, el 70% de les persones que fan un tractament i el fan correctament, es curen. Ara bé, un 50% d’aquestes persones sabem que al cap d’un any recauran, i aquest percentatge s’eleva a un 70% quan aquest tractament no es fa correctament. No es tracta només de curar-se sinó de cuidar-se, i si no, la possibilitat de recaiguda és alta.

Doncs primer coneixent-se un mateix, saber quines són les teves febleses. I l’altra cosa és una bona alimentació, evitar els tòxics, tenir una vida plena i significativa. L’estrès, l’alcohol, les drogues, no tenir vida social o fins i tot dormir malament ens apropen a la depressió.

Hi ha teories per a tot, però ningú té una explicació definitiva. Tots els estudis epidemiològics revelen que per cada home deprimit hi ha dues dones. Aquí hi podem trobar factors hormonals, socials, personals... Fixem-nos que aquests estudis diuen que diagnostiques més dones que homes amb depressió, no que les dones es deprimeixin més. Hi ha teories que asseguren que els homes deprimits consumeixen més substàncies, com l’alcohol, i no els detectem com a persones diagnosticades amb depressió.

Aquest és un fenomen que hem vist molt amb la pandèmia. Vam concentrar molts esforços en la gent gran perquè eren els més vulnerables i potser vam oblidar els més joves, que van veure estroncades les seves relacions socials, i això ha fet disparar els casos de quadres depressius, sobretot entre noies. Jo crec que el factor social ha estat el que més ha influït en el col·lectiu de població més jove. El creixement exponencial d’intents de suïcidi, sobretot en noies, va ser espectacular, i també el creixement del nombre de persones que tenien malalties relacionades amb la conducta alimentària, com l’anorèxia o la bulímia.

Sí, alguns encara no han entrat en el sistema públic de salut però els assajos donen resultats positius i són una esperança. Com l’estimulació magnètica transcranial o nous psicofàrmarcs, que de fet són drogues dels anys seixanta o setanta, com l’MDMA, que fins ara estaven proscrits perquè s’associaven a l’abús però que s’ha demostrat que poden ser una esperança per a les persones diagnosticades amb depressió.