Si la vida és una brisa i nosaltres, un pètal de cirerer
Una amiga de la família i de l’Iris, transcriu un text de la jove en què aquesta expressa pensaments sobre la bellesa de la vida
Tots admiràvem l’Iris. Tots quedàvem atrapats en la seva llum, la seva mirada esmolada i la seva paraula, sempre justa, sempre afinada, amb tots els harmònics possibles. Aquests dies hi he estat pensant. Com és que l’admiràvem tant? Perquè era la millor de tots nosaltres. Aquests dies ho hem dit i repetit, això. La millor.
També era la millor alumna. Tenir-la a classe era un luxe: preguntes pertinents, interessants, col·laboradora, amb motivació constant per aprendre, capaç de seleccionar allò que li interessava, d’una intuïció i creativitat sobrehumanes. Quan els demanava que escrivissin em trobava sempre amb el millor text possible, el més ben travat, el més profund, el que ens feia riure o plorar, o rumiar, o tot alhora. De tots els textos que conservo de l’Iris n’he seleccionat un petit fragment, que sembla que ens parli, que ens interpel·li, ara i aquí. Així doncs, si ella era la millor, que l’era, per què haig de parlar jo si pot parlar ella?
Aquí ho teniu:
“Hi ha tantes coses que no entenc. I que no cal entendre. És tot tan complex, tan incert, tan caòtic. M’agrada la complexitat, m’agrada perdre’m en la incertesa i trobar-me en el caos. És tot tan contradictori…
Hi ha certa bellesa a no poder saber. Per què tot hauria de tenir una resposta? Per què hauríem de tenir una opinió de tot? Per què no podem simplement dir el que sentim avui, que no és ni el que sentíem ahir ni el que sentirem demà? Per què hauríem de ser constants, si la vida és una brisa i nosaltres, un pètal de cirerer i una fulla de tardor a la seva mercè?
La bellesa de la vida es troba en el canvi, en la incertesa, a no saber què fer. Vivim en la contradicció, és això el que ens fa ser humans. Pensar significa evolucionar, l’evolució és canvi i el canvi, contradicció.
Vivim el moment, oblidem qui érem ahir i qui serem demà. Gaudim de tot el que ens envolta com si fos la primera i última vegada que en gaudirem. No tinguem por. No ens preocupem. Enfrontem-nos cada dia a allò que ens ve a trobar.
Amb un somriure als llavis i contradicció a les mans.”
Després d’això no podem dir res més. Només tancar els ulls, estimar-la, recordar-la, abraçar-nos. Amb un somriure als llavis i contradicció a les mans…
Perquè la vida és una brisa i nosaltres, un pètal de cirerer.
(La vetlla per l’Iris comença avui al Tanatori de Girona –de les 17 h a les 21 h– i la cerimònia de comiat tindrà lloc demà a l’església Santa Susanna del Mercadal a les 18 h.)