Com gastem els Next Generation?

La lentitud està caracteritzant l’arribada a les nostres empreses dels recursos dels fons Next Generation EU que tenen com a missió posar al dia l’economia en eixos com la transició ecològica, la transformació digital, la cohesió social i territorial i la igualtat de gènere.

Obstacles com ara un sistema de gestió massa centralitzat, un volum de convocatòries excessiu, finestres de sol·licitud d’ajuts curtes o encavalcament entre programes d’ajut han provocat que la pluja de milions en recursos dels fons del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) -el 90% dels Next Generation EU- sigui més expectativa que realitat tangible, amb riscos tan grans com que l’Estat pugui perdre 26.000 milions d’aquests recursos si no els demana i adjudica abans del 31 de desembre d’enguany. Pel que fa a la Generalitat, que darrerament està mostrant un bon ritme de mobilització de fons, ha informat que fins al juliol havia mobilitzat el 77% dels fons ingressats, 2.846 milions, així que per fer net encara restarien 654,58 milions.

La Cambra de Comerç de Barcelona fa temps que alerta dels entrebancs amb què xoca l’execució dels MRR, barreres com que hagin de superar fins a tres nivells de decisió (Comissió Europea, Estat i comunitats autònomes), els colls d’ampolla que genera gestionar convocatòries d’ajuts amb multitud d’adjudicataris o el poc marge de les comunitats autònomes en el disseny sobre els àmbits d’execució per adaptar-los als trets del territori. Una enquesta recent de la Cambra informava que només un 61% de les empreses catalanes reconeixen saber què són i com funcionen els fons Next Generation. Un desinterès provocat per, com interpreta la Cambra, unes finestres de sol·licitud d’ajuts que no donen prou temps per fer una proposta amb cara i ulls o la manca d’un marc normatiu i d’execució dels fons clar. En el cas dels ambiciosos projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica (PERTE), a banda de l’entrebanc burocràtic, ha desanimat els possibles beneficiaris l’exigència d’avalar un import anticipat de l’ajut molt elevat.

Com diu Carme Poveda, directora d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç, “el gran problema és la desinformació, que també provoca que d’aquest 61% que coneixen els Next Generation EU, només un 14% hagi demanat l’ajut i un altre 14% digui que s’ho està pensant, que encara té dubtes”. En la seva opinió, “tot hauria anat molt millor si la Generalitat hagués pogut decidir sobre projectes estratègics, que aquí tenen sentit, sobre proteïna vegetal, biomedicina o purins, però que a l’Estat no li han encaixat en les seves línies”. Remenar la paperassa, el temps per fer-ho, ha esdevingut un problema no pas menor: “La Generalitat s’ha hagut de quedar amb els tràmits de tota la munió de microprojectes de 3.000-5.000 euros per a plaques fotovoltaiques en edificis, carregadors de bateria, digitalització de pimes, etc. i cadascun suposa un expedient sobre com concedir 340 milions per a un projecte de bateries inscrit en un PERTE. Caldria flexibilitat i contractar gent temporalment per dur a terme aquesta gestió.”

Poveda creu que la Generalitat, si es posa les piles, pot eixugar aquesta escletxa de 654,58 milions entre allò ingressat i allò mobilitzat. Amb tot, creu que els tempos marcats per la UE hauran de canviar: “Sempre hem cregut que si el que el volem és transformar l’economia, fer una reconversió industrial, els terminis eren curts. Macroprojectes com els PERTE no es poden fer en dos dies, així que és una bona notícia que la UE accedeixi a negociar per allargar els terminis.” Una altra negociació per perfeccionar aquest megaprograma keynesià, nogensmenys important, és sobre els avals: “Si parlem de milions, per a una empresa no és fàcil avalar un 80% de l’ajut, així que també és bo que la Comissió ja pensi a afluixar en aquest sentit.”

Per a Kilian García, director del departament d’internacional de la patronal Foment, és clar que durant aquests primers tres anys de recorregut dels MRR, els hauria agradat més rapidesa: “Els processos d’execució haurien d’haver estat més àgils.” De cara a la segona part, l’anomenada addenda, que inclou 2.585 milions del pla RePowerEU, 7.700 milions en subvencions 84.000 milions en préstecs dins del programa dels MRR, “hi ha una part que serà gestionada per les comunitats autònomes per a projectes estratègics, en principi podrien ser 20.000 milions, i això pot ser molt interessant, perquè els governs autònoms podran dissenyar projectes més clarament orientats”. Des de Foment es planyen “d’una excessiva atomització i de moltes convocatòries amb pocs fons, de manera que no es pot arribar a gaires empreses”. Tot i que hom no nega que hi ha una certa preocupació per si s’allarga la constitució d’un nou govern a l’Estat, i que això suposés perdre 26.000 milions d’MRR, veuen que arreu es troben solucions: “A Itàlia hi havia un calendari per al pla, que no es complia, i Georgia Meloni el va actualitzar.” Com afegeix, “la por a perdre aquests fons hi és, però hi ha tres mesos per posar-se les piles”.

Fins al maig del 2023, darrer registre publicat, a Catalunya s’havien assignat 5.651,6 milions en MRR, 3.184,5 milions dels quals han estat adjudicats, i 34.000 empreses i microempreses n’han estat beneficiàries, amb l’arribada de recursos al 94% dels municipis de Catalunya. La consellera d’Economia i Empresa, Natàlia Mas, es queixa d’una ineficiència de base, i afegeix: “El sistema de governança està molt centralitzat, no s’ha permès la implicació dels territoris i se’ns ha relegat a la condició de simples executors, amb poca capacitat per ajustar millor les convocatòries a la realitat de cada territori.” I si parlem de desavinença en la governança, ens hem de referir, com fa Mas, a la integració informàtica: “L’Estat no ens l’ha assegurada, i per això vam haver de crear l’eina GENext, per no estar condicionats per la plataforma de l’Estat, CoFFEE. Cada gestor de fons ha d’introduir la informació dues vegades. Sense la nostra eina estaríem venuts a l’hora de fer avaluacions dels projectes que es presenten.”

De la Generalitat estant, preocupa especialment “el baix percentatge de mobilització dels PERTE”: “És impossible que estiguin assignats en la seva totalitat el 31 de desembre.” I no és pas una qüestió menor que hi hagi canvi de govern, o no, a l’Estat, com assenyala Miquel Puig, secretari general d’Afers Econòmics i Fons Europeus de la Generalitat: “Des del punt de vista de l’execució, la continuïtat del govern actual ho posaria tot més fàcil, ja que el canvi es traduiria en una paralització dels ministeris, amb la qual cosa l’assignació dels fons que resten abans del 31 de desembre, seria gairebé impossible. I si això passa, esperem que la Comissió sigui una mica flexible.” Per la seva banda, CaixaBank Research, l’àrea d’anàlisi del banc, ha alertat en un informe que si es manté un govern en funcions “de forma perllongada”, això pot comportar “un retard en la implementació dels fons”, ja que es perdria operativitat a l’hora d’obrir convocatòries.

Natàlia Mas reivindica la tasca d’acompanyant que ha exercit perquè alguns projectes poguessin cristal·litzar. La Generalitat va posar la coreana Iljin Materials, que es dedica a components de bateries, en contacte amb Seat per fer un projecte plegats, que incloïa la construcció d’una gran factoria a Catalunya, al si del PERTE del vehicle elèctric. L’agost del 2022, el govern de l’Estat es va despenjar dient que Iljin no reunia les condicions per obtenir fons del PERTE. Com recorda Mas, “els coreans no entenien res, després de mesos de perfilar el projecte, i estaven disposats a retirar-se, cosa que ens va obligar a activar-nos perquè finalment Iljin es pogués integrar al PERTE del vehicle elèctric, i així es pogués assegurar que no caigués la inversió de 600 milions d’euros a la planta de Mont-roig del Camp (Baix Camp), el projecte més gran dels darrers vint anys”.

També es va mastegar la tragèdia quan Seat només va rebre 24 milions del la resolució provisional del PERTE, quan el seu projecte per adequar Martorell a la construcció de vehicles elèctrics demanava un suport superior. Com assegura Mas, “la direcció de Volkswagen es va arribar a plantejar renunciar a l’electrificació de Martorell, i això ens va obligar a tramitar en dos mesos una subvenció de 60 milions i blindar així aquests projecte”.

Aquests tres primers anys de Next Generation EU cal interpretar-los com un període obert a provatures i reajustaments; no obstant això, les condicions macroeconòmiques globals no són les mateixes que les del 2020. Com assenyala Aleix Cubells, director general de Fons Europeus i Ajuts d’Estat de la Generalitat, cal fer avinent que “es van assignar x recursos per a fer x coses, és a dir, es va fixar un compromís de fer un nombre determinat de rehabilitacions d’edificis, col·locar tants metres quadrats de plaques fotovoltaiques a teulada, la fabricació de tants cotxes elèctrics per ser venuts, etc. amb indicadors i fites, però eren càlculs econòmics fets el 2020, i d’aleshores ençà han passat coses, com ara la guerra d’Ucraïna o la inflació que ha afectat els costos. Així doncs, s’hauran de recalcular les xifres si volem arribar als objectius marcats”. I si parlem d’encariment, no podem deixar de banda l’afegitó burocràtic: “Venim d’un escenari d’urgència, a la primavera, per anar ràpid, i ara veiem com preval la justificació rigorosa dels projectes, tot afegint-hi capes administratives com el control del risc de conflicte d’interessos. Acabarem fent un sistema de justificació de despesa més onerós del que havíem anticipat.”

Es parla molt de si aquest programa de transformació de l’economia ha tingut impacte notable en la pime, però des de Pimec, el seu director de consultoria estratègica i finançament, Pere Cots no ho veu així: “El gran problema ha estat que gran part dels fons se l’ha endut el sector públic, empreses com Renfe o Aena. I pel que fa a les pimes, sí que s’han rebut uns petits ajuts, que podem considerar positius, però amb pocs milers d’euros no es pot fer la transformació que demanen. Compte que amb projectes petits no caiguin en els errors d’aquell pla Zapatero, amb les seves rotondes.” En aquest sentit, afegeix: “Hem trobat a faltar programes més específicament adreçats a la competitivitat de la pime, d’una dimensió mitjana, pensats per contribuir a una modernització industrial efectiva.” En un context macroeconòmic d’una certa incertesa, en què el preu del diner alt no és precisament un esperó a la inversió, “és normal que l’empresa refredi el seu deler d’innovació i, a més, hem de tenir en compte que les possibles subvencions que pugui rebre són del 15-20% del pressupost total del projecte, i que l’empresa s’hagi de fer càrrec del 80% restant del finançament”. Les circumstàncies poc propícies van fer, com recorda Cots, que “el 2022 algunes convocatòries no es poguessin cobrir, ja que les empreses no estaven en mode inversió”: “Això ens fa pensar que cal allargar els terminis de les convocatòries de projectes, tot pensant que han de venir períodes econòmics més favorables a la inversió industrial.”

Al voltant de quines han de ser les condicions del finançament, Cots creus que la regla general que s’hauria d’haver seguit hauria d’haver estat la de programes com Indústria Connectada 4.0, “en què es donen bestretes, i així s’esvaeix la incertesa de quan es cobrarà, ja que poden passar fins a vuit mesos des que es concedeix la subvenció fins que es cobra”. En aquest sentit, “des de Pimec reclamem que es generalitzin les bestretes, almenys del 50%: cal confiar més en les empreses”. Cots també reconeix que és cert que en la cultura de les nostres empreses no hi ha el costum d’espigolar entre l’extens catàleg d’ajuts públics. “És un tret cultural, la pime no està prou avesada a buscar subvencions, potser perquè està absorbida pel dia a dia.”

Oriol Alba, secretari general de la patronal del Vallès CECOT, recorda com a “il·lusionant, aquell exercici històric de compromís de reconversió del model productiu, concebut perquè l’economia europea fes el gran salt endavant”. Tanmateix, “si ara preguntem a les empreses si han fet aquest gran salt, ningú podrà dir que l’està vivint”: “Hi ha el kit digital, s’instal·len plaques solars, etc., però no es fa el salt conjunt.”

Si anem lents, amb el risc de perdre subvencions, Alba ho atribueix al fet que “el conjunt de l’aparell de l’Estat va trigar massa a arrencar, i això també ha passat en altres països, perquè no hi ha capacitat d’assumir la gestió de tants diners”.

També ha pogut comprovar de ben a prop una certa “desafecció” de la pime davant els fons Next Generation EU, atès que les condicions són les que són: “Triguen molt a dir que sí, i més d’un any a pagar.”

Observen que és fonamental la descentralització de tot el procés de mobilització de fons: “El govern espanyol hauria de fer confiança a la Generalitat, ser més flexible i permetre-li que, des de la proximitat, es faci càrrec de detectar i validar projectes que puguin ser estratègics.”

Entre els grans PERTE, que tampoc han ofert tanta participació a les pimes, i les convocatòries adreçades directament a les pimes per oferir-los subvencions de 5.000 a 10.000 euros, Oriol Alba es pregunta: “Els projectes mitjans? Des de CECOT vam fer la proposta del projecte d’instal·lar un milió de plaques en polígons industrials del Vallès Occidental, amb solucions d’emmagatzematge per nodrir les poblacions veïnes, i de mobilitat. Un projecte que necessitaria una quinzena d’empreses, amb la participació de l’administració, amb un pressupost d’entre 100 i 200 milions. Ha estat desestimat.” Per a CECOT, a partir d’ara, que s’obre el període de l’addenda, la Generalitat hauria de tirar endavant un reguitzell de projectes d’aquestes dimensions.

Les xifres provisionals ens diuen que gairebé 10.000 empreses catalanes s’han beneficiat d’aquests fons europeus, però no hauríem d’oblidar que a Catalunya n’hi ha 600.000. I pot resultar contraproduent caure en l’autocomplaença en afirmar que de tots els fons mobilitzats a l’Estat, un 30% corresponen a Catalunya, perquè podríem estar parlant més aviat de la inacció d’altres que de la nostra agilitat. Els anys a venir, caldran molts reajustaments per consolidar aquest ambiciós projecte de transformació, que el Premi Nobel Joseph Stiglitz celebrava fa uns mesos a Barcelona, en la recepció del Premi Internacional Catalunya, en afirmar que això veritablement posava en valor la UE, que a la fi disposava d’una eina de solidaritat econòmica semblant a aquells eurobons que no es van arribar a materialitzar durant la crisi financera del 2008.