Carta a Joan Domènech, l’amic absent

Érem els dos Joans, havíem treballat junts en moltes iniciatives perquè teníem les mateixes conviccions, estimàvem Catalunya, la seva llengua i la seva cultura, el patrimoni material i immaterial, la sardana que ens va agermanar fa gairebé seixanta anys. Tant de temps, tantes coses i te n’has anat sense dir adeu, que n’és d’injusta, la vida.

Recordo els premis de composició de sardanes que organitzàveu a Lloret, a l’ombra de patricis que ens han precedit, com el teu oncle; va ser allí on vam compartir per primera vegada els anhels que ens han unit, i abans-d’ahir, el dia més impensat, vas emprendre, sense dir res, el camí cap a la dimensió desconeguda.

Sé que ocuparàs aquella estrella lluminosa des de la qual aniràs seguint l’avenir dels nostres dies, de les nostres il·lusions de sempre i pregaràs pels que de moment encara som aquí, i estic segur que si poguessis, des de la llunyania, tornaries a impulsar la sardana a l’escola, desvetllaries els records de l’antigor que donen sentit a Lloret, el poble que tant has estimat i que has servit sense recança.

Suposo que encara recordes aquell dinar al Trull amb en Jordi Martínez, alcalde aleshores, quan vas acceptar encapçalar la candidatura de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Lloret, aquell ara ja llunyà 1979, i les anades i vingudes a Madrid amb la Maria Dolors Homs i en Telm Zaragoza que tu explicaves amb aquella gràcia tan sorneguera que et va acompanyar tota la teva vida, fins al darrer moment. No sé si tu n’ets conscient, però la darrera vegada que em vaig comunicar amb tu quan semblava que començaves a millorar, la Maria Teresa et va dir que telefonava per preguntar com estaves i vas contestar que anaves tirant com en Met de Ribes.

La teva ha estat una vida intensa, sempre amunt i avall per atendre tothom qui sol·licitava la teva presència; mai no vas tenir un no per a ningú, tot i que potser ja en feies un gra massa, però tu eres així.

Et trobaré molt a faltar.

Vaig defensar per segona vegada la teva candidatura a l’alcaldia de Lloret el 1983, quan un moviment intern mogut per persones identificables considerava que eres massa honrat per administrar els interessos del teu poble. Qui ens ho havia de dir!

Abans d’acomiadar-me deixa’m dir que vas ser un gran alcalde, un president del Casinet segurament irrepetible, un excel·lent diputat de Cultura de la Diputació de Girona, el delegat de Cultura de la Generalitat que cobria amb la seva presència i el seu escalf les insuficiències pressupostàries del departament, i un gran president de la Fundació Prudenci Bertrana.

Si a l’univers hi ha oficina postal, escriu-me alguna vegada. Envia’m algun sonet d’aquells que saps fer, amb intenció i sornegueria.

I ara sí, Joan, descansa en pau, adeu i a reveure.

Amics per sempre.