El trobarem a faltar

Dilluns a la tarda em va trucar en Pito Xifre per donar-me la notícia de la mort d’en Jordi Frigola.

Una notícia com aquesta el primer dia de l’any et deixa desorientat, i una sensació de buit.

Els darrers anys amb en Jordi només ens veiem de tant en tant i sempre acabaven igual: “Un dia d’aquests ens hem de veure amb més temps i així podrem parlar dels temes que tenim pendents.”

La darrera vegada va ser poc abans que l’haguessin d’ingressar. Ja no podrem tenir la xerrada llarga.

És curiós com de les persones que t’han marcat en una època important de la teva vida, encara que no hi tinguis una relació prou constant i habitual ni propera, la distància no te n’allunya. Al contrari.

Com tants i tants altres nens de la meva edat, vaig saber d’en Jordi a través de les martiniques, les cebes, els petardos (ho dèiem així) i els trons que anàvem a comprar a can Frigola, a la plaça, l’aleshores mal dita d’Espanya, al costat de can Figa.

Després van venir els anys de l’escoltisme. Tot un referent per una bona colla de nois i noies d’aquella Bisbal dels any 60.

De tot el que va representar aquella època pels que varem ser escoltes, se’n podrien explicar moltes coses, però voldria destacar sobretot els valors que, amb en Jordi com a factor comú, vàrem descobrir en aquell entorn: país, compromís, responsabilitat, civisme, esperit crític, companyonia, lectura... Ell hi va ser pràcticament sempre.

Recordo especialment aquells dos viatges dels escoltes, els pioners, a Eivissa i al País Basc. Tota una lliçó d’ajudar a descobrir món als més joves. I fer-ho amb seny, de forma didàctica i d’una manera divertida.

Quantes vegades no hem recordat la cara d’emprenyat d’aquell fotògraf de Sant Sebastià. En Jordi li havia dit si li podia arreglar la màquina de fotografiar. No entenia que no se li acabés el carret. I és clar que no se li acabava mai: no n’hi havia posat. El fotògraf es pensava que li prenia el pèl.

Es va perdre un bon reportatge de la primera part d’aquell viatge... En Jordi tenia aquestes coses. De fotografia en sabia.

I aquell dotze de setembre de 1968? La Guàrdia Civil el va portar emmanillat, juntament amb en Pere i l’Enric, pels carrers de la Bisbal des del quarter de la Guàrdia Civil, situat al carrer Ramon de Cabrera, fins al jutjat ubicat a l’ajuntament vell. En veure passar la comitiva una noia es va posar a plorar.

Era per la primera campanya de Català a l’escola que impulsava Òmnium Cultural. La nit abans, la nit de l’11, es va fer una enganxada de cartells per tota la vila. L’endemà el jutge va ordenar a la Guàrdia Civil que detingués els autors. Cosa fàcil. A la Bisbal tots ens coneixíem. I l’autoritat sabia molt bé l’activitat política d’en Jordi i del seu entorn. Ell també coneixia prou bé els guàrdies per l’activitat comercial de la família.

Ell, que coneixia tota la història d’aquells carrers del seu poble, aquella passejada se la va agafar amb prou bon humor. Ni que fos per donar ànims als seus acompanyants, molt més espantats que ell.

I de la temporada de l’associació de veïns? I de la comissió de control municipal entre el 1975 i el 1979? I del pla general d’ordenació urbana que va aixecar tant enrenou? En Jordi també hi era sempre. I com a membre ben actiu. I crític, molt crític. No només amb els que manaven, sinó també amb els propis companys quan considerava que les accions, les actituds o els plantejaments eren massa tous.

En certa manera en Jordi tenia pressa per arreglar les coses. Perquè volia que les coses es fessin millor.

Es feria quan alguna barrabassada urbanística malmenava el patrimoni local. Com la destrossa, amb traïdoria i nocturnitat, de la capella neoclàssica del cementiri vell.

En Jordi ho sabia tot de la història de la Bisbal. Li agradava molt la història i en sabia. Home culte, amb caràcter. Sorneguer quan calia. Li agradava discutir, polemitzar, i sobretot xerrar. El trobarem a faltar. Trobarem a faltar el seu treball de formigueta de la història d’aquest poble. Per descomptat, la Bisbal també el trobarà a faltar.

Gràcies, Jordi!