La nostra vida era el diari de l’endemà
M’hauria agradat escriure aquest article en alguna de les màquines d’escriure que ens van fer periodistes, o en aquells primers ordinadors tontos de pantalla verda, mentre sonaven tots els telèfons del voltant i la roba aspirava tot el fum infernal de la peixera on ens reuníem a parlar del diari de l’endemà, que era com parlar de tot. Perquè la vida, la nostra vida, era sobretot el diari de l’endemà.
Si m’hauria agradat és perquè no se m’ocorren unes condicions millors per evocar la història d’aquest diari, d’aquest miracle que va ser aquell primer Punt Diari, El Punt Avui dels nostres dies, ara que fa 45 anys. Encara tinc a la memòria el record del cinquè aniversari, i del desè. I de moltes altres efemèrides que ja són patrimoni del periodisme català, però que, sobretot, són part de la nostra biografia, de la nostra identitat.
Però les circumstàncies, és clar, han canviat. Les nostres i les del diari. L’atabalament de la redacció, que vivíem com una olla a pressió, és un joc d’infants al costat de la pressió que ens porta la societat contemporània, i els impactes informatius que intentàvem encaixar en una lluita aferrissada per l’espai que lliuràvem dia a dia avui s’han multiplicat tant que ha calgut inventar noves màquines, nous formats, per poder-los encabir tots. I ens falten hores i espai per poder-los digerir.
Tanmateix, encara que avui no puc escriure aquest article en aquella redacció avui impossible, ni tampoc en la condició de membre de la plantilla del diari, m’és impossible de fer-lo en la meva condició oficial de personatge polític. Necessitaria una distància vital de la qual no disposo, i que no em dona la gana de tenir. Perquè El Punt és, també, casa meva. I de la casa pròpia, hom no en marxa mai. Molts hem crescut personalment i professionalment veient créixer el país i la democràcia; hem tingut el privilegi de poder explicar als nostres veïns les coses que li anaven passant als nostres pobles i ciutats, a la nostra gent.
Més d’una vegada, havia comentat amb els companys que les comarques gironines no haurien estat les mateixes sense el factor cohesionador d’El Punt, amb aquella vocació de servei al país i a la llengua, construint marcs de referència compartits que la premsa franquista havia estat incapaç de bastir perquè li fallaven, principalment, dues coses bàsiques de les quals el nostre diari va fer bandera: la llengua i la llibertat.
Amb la llengua com a eina i la llibertat com a utopia, El Punt ha arribat als 45 anys. S’ha guanyat el reconeixement d’una personalitat indiscutible i insubornable, que ha estat també la personalitat dels grans homes –els homenots– que tossudament l’han sostingut, des de la cooperativa Papirus fins a Joan i Jordi Bosch, Joaquim Vidal i Joan Vall Clara. Una personalitat a la qual hem contribuït milers de persones que hi hem estat vinculades, i que segurament encara molesta igual que va molestar quan, de manera gairebé inesperada, els quioscos gironins van despertar un dia de febrer del 1979 amb un nou diari, fresc, que parlava la mateixa llengua plana que parlava el poble.
