Estampes d’El Punt i jo

La trucada d’en Toni, en què em demanava un article narrant algunes vivències per commemorar els 45 anys d’aquest diari, va ser com la magdalena de Proust. Em va evocar l’època de les Estampes del segrest d’Olot. Feia poc que havia començat a la universitat i a treballar a El Punt, en què he après no només la professió, sinó de la vida, sobretot de la vida. El segrest de la farmacèutica em va forjar com a periodista i em va treure tota la vergonya i les pors que tenia una noieta de 18 anys que acabava de marxar del poble i d’instal·lar-se a Girona per viure aventures universitàries i periodístiques. Hores a la carretera de Girona a Olot per intentar obtenir la primícia, i tardes i nits de guàrdia, primer, a la farmàcia i, després, sota les voltes dels jutjats, fent guàrdia amb els companys d’altres mitjans. Frustracions en rebre evasives dels comandants dels posts de la Guàrdia Civil on acudíem per obtenir informacions, per les penjades de telèfon de familiars i coneguts de la farmacèutica… Però també satisfaccions en comprovar que el nostre diari anàvem al capdavant en les primícies. L’equip de l’aleshores secció de Divers estàvem gairebé eufòrics per la feina feta. Sí, eufòrics. Així ho vivíem. I ho vam viure tan intensament que vam acabar perdent encara més nits per fer la nostra versió novel·lada de les anècdotes viscudes i les investigacions recollides en el llibre Estampes del segrest d’Olot. Tantes hores hi vam dedicar que els meus companys de pis –cinc érem, encabits en un pis fred i envellit del carrer Nou, tan envellit que se’ns va acabar fent un forat al paviment de la cuina a través de què vèiem l’antiga barberia de la planta baixa– em deixaven el sopar a punt de ser degustat.

De la mateixa manera que aquell llibre –que va ser presentat per l’aleshores professor meu de la universitat i escriptor Javier Cercas, que en aquell temps tots admiràvem, lluny del Javier Cercas que després va declarar-se anticatalanista i antiindependentista– el vam titular amb estampes, plagio el mateix títol per a l’article, perquè, si me’n surto, pretenc recollir-hi flaixos d’experiències viscudes a El Punt relacionades amb la meva trajectòria personal.

El mateix fil del segrest em porta a recordar la frustració que vaig tenir quan l’Iñaki va alliberar Maria Àngels Feliu aquell dia del Ram del 1994. No és que no m’alegrés pel fet que, després de 292 dies de captiveri, la treiessin d’aquell cau, sinó que jo era de viatge de 3r de carrera a Istanbul. Sense xarxes socials, ho vaig saber per la trucada familiar de rigor. Les mirades atònites dels meus companys de carrera no creien que vessés llàgrimes per no poder anar a cobrir la notícia. Així vivíem el periodisme. Com si ens hi anés la vida.

Conciliació.

Aleshores, conciliava la feina al diari amb la vida d’estudiant, la de les aules i també la de les festes universitàries, i sort en vaig tenir, dels meus companys de pis, que en més d’una ocasió assumien les meves tasques domèstiques i em passaven els apunts d’aquelles classes en què feia campana. Més endavant, amb el fill, ja van ser figues d’un altre paner. Em ve al cap quan l’Arnau no tenia ni 3 anys. L’havia anat a recollir de les activitats extraescolars i vaig tenir la xivatada que estaven a punt de detenir a Girona el buscat assassí de les dues agents de la Policía Nacional del barri de Bellvitge. Així d’inconscient, als ulls d’alguns, suposo, vaig ser, en anar cap a la Font de la Pólvora amb la criatura lligada a la cadireta del cotxe i la càmera de fotos al coll per obtenir la primícia. I sí, vaig carregar l’Arnau i ens vam embardissar per acabar immortalitzant el moment en què emmanillaven Pedro Jiménez.

Festes, festetes i muntanyes.

Però no només vaig fer de periodista de lladres i serenos. En aquesta casa, la majoria anàvem de secció en secció. Després d’una època cobrint plens convocats a hores intempestives pel Gironès i també pel Pla de l’Estany i la Selva i de trucar a les funeràries i prendre notes de la biografia dels morts que els de les funeràries “anaven a encaixar” (així d’explícits eren) per fer-les constar en la secció de Necrològiques, vaig aterrar al suplement Punt de Festa. Hi escrivíem les prèvies de les festes i tradicions de Catalunya. Però eren prèvies, i com a tals, no cobríem els actes, de manera que érem experts teòrics en garoinades, calçotades i festes tan tradicionals com ara la de la clotxa, la de l’ós dels pobles de la Catalunya Nord, la dels acordionistes d’Arsèguel… Experts de paraules, però no de vivències. I ves per on que, ara que em dedico a col·leccionar els 522 cims de la FECC, em retrobo amb aquelles festes. Però ara les visc de primera mà i mentre grimpo em trobo els troncs en flames de la baixada de falles d’Isil o els vins chauds dels mercats de l’Alt Pirineu, que m’evoquen, un altre cop, aquells temps que escrivia festivament.

I tot em porta a El Punt.

I les vivències d’ara, quan fa més d’una dècada que he deixat el periodisme per entrar a les aules de secundària, em tornen a portar a El Punt. L’Arnau, que està acabant l’etapa universitària, fa pràctiques a la presó de Figueres; aquella que vaig veure inaugurar a la llavors consellera Irene Rigau, a qui vam demanar, amb companys periodistes, si podíem fer-hi estada per viure en la pròpia pell la vida presidiària. No ho vam aconseguir, i ara, el meu fill m’explica com els presos passen el temps entre reixes. Redacto ara aquest article recordant que, en l’inici, els meus mestres periodistes em deien que no fes frases tan llargues. “Subjecte, verb i predicat. I un predicat curt!”, em deien. I això intento fer i transmetre als meus alumnes, amb qui justament aquests dies estem treballant la sintaxi. I les lliçons apreses en tot aquell temps que gestàvem les pàgines del diari al carrer Figuerola i també a la Farinera les intento plasmar en una altra colla d’alumnes, els de l’assignatura de Comunicació amb qui hem creat l’infoXifra, que us convido a seguir a Instagram. Per tot això i el que em queda per dir –la batalla de l’espai al diari no l’he guanyada mai–, el meu passat, el present i també el futur es deu a El Punt.

M. Àngels Pagès

Periodista, filòloga i docent. Va treballar vint anys a El Punt, en què va publicar dos llibres cooperatius, El segrest d’Olot i Els Borbons en pilotes. Fa onze anys que es dedica a la docència del català en diferents instituts i a l’EOI de Girona.

Un succés que marca una trajectòria professional

Els autors de la contraportada del llibre Estampes del segrest d’Olot, basat en el llarguíssim captiveri de què va ser víctima la farmacèutica olotina Maria Àngels Feliu, retinguda durant 492 dies. Encara és el segrest sense motivació terrorista més llarg de la història de l’Estat espanyol. D’esquerra a dreta, M. Àngels Pagès, Fidel Balés, Ramon Esteban, Susanna Alsina i Tura Soler, fotografiats als afores d’Olot amb el volcà Montsacopa al fons.

Desar la notícia al meu compte

Escriure un comentari

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.

Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Enllaços relacionats

Canal: El Punt 45 anys

Publicat a

Especials 24-02-2024, Pàgina 88