La gran oportunitat
Molt a principis dels anys seixanta del segle passat, quan Besalú no arribava més enllà del cap del Pont Vell fins a cal Coix, mirat des de llevant fins a ponent, i de les parets de Torell fins a la Roca de Manyach, vist des de tramuntana cap a migjorn –amb les hortes i el Fluvià inclosos–, va ser quan em va arribar la primera alenada periodística. En aquell temps a la vila no hi havia cap quiosc ni cap botiga dispensadora de premsa. Només els pocs subscriptors de La Vanguardia rebien a través de Correus l’exemplar de cada dia, o d’un dia per altre. El pare, que tenia molta afició a la lectura i al Barça, es va oferir per buscar lectors per al diari esportiu Lean i portar-los diàriament el periòdic a casa seva. Naturalment, com que la feina al camp i al bosc i el bestiar li requerien molta dedicació, ens va passar a mi i a la meva germana la feina d’anar a esperar l’autobús de la Teisa cada tarda per recollir el paquet de diaris que venien de Barcelona i repartir-los als seus destinataris, la majoria cases particulars, bars i barberies. El Lean va desaparèixer i el va substituir el Dicen. La feina diària es va mantenir i es va ampliar amb noves incorporacions de testimonis de la premsa escrita de l’època: el diari Tele/eXpres i la revista Mundo Cristiano.
Al pare li hauria agradat obrir a la llarga una llibreria impremta i, és clar, que jo me n’hagués fet càrrec. I per això va voler que em posés a estudiar. Però jo no he sigut mai gaire amic d’estudis ni de lectures i vaig fer el ronso tant com vaig poder. Em vaig comprometre a fer el que llavors se’n deia batxillerat elemental, de quatre exàmens de curs i un de revàlida, i aquí es va acabar la cançó. “No vols estudiar? Doncs a treballar!” I ja soc de cap a la feina. Primer torçant fils en una filatura, després fent rajols en una bòbila, després d’administratiu en una guixera; més endavant de matador de porcs i carnisser, cosa que vaig canviar per dependent d’un magatzem de perfumeria per, posteriorment, dedicar-me a comercial, primer de perfumeria, després de roba de vestir i gènere de punt i finalment de productes carnis. Mentrestant, però, no deixava de vista el món literari –malgrat que no m’agradava llegir gaire, sempre m’havia agradat escriure molt– i col·laborava en revistes i butlletins locals, participava en concursos literaris en vers i en prosa; això sí, sempre en català i sobre temes d’excursionisme –la principal de les meves aficions–, el món rural, la independència de Catalunya i treballs de recerca sobre la lluita antifranquista i l’exili. Era una qüestió de militància i el país no anava pas sobrat de voluntaris. Aquelles obres –si així se’n pot dir– i d’altres que han anat venint i d’altres que s’estan cuinant, seran part del llegat que deixaré a les meves hereves –tinc tres filles i quatre netes– perquè en decideixin el seu destí.
Per poder confeccionar els meus textos m’havia de documentar molt i per fer-ho em vaig servir de la gran escola universitària del carrer, que et permet l’observació, la reflexió, viure les situacions de primera mà i beure de totes les fonts d’aigua potable que un es troba pels camins de la vida i que van plens de saviesa popular. Van ser uns temps, i encara ho són, d’aprendre dels que en saben per poder-ho projectar. Més endavant El Punt també va ser un dels meus abeuradors. El meu agraïment a totes les situacions viscudes i a les persones que m’hi han acompanyat.
Un dia em vaig assabentar que el Punt Diari, que en aquells moments devia tenir dos o tres anys, necessitava corresponsals. M’hi vaig presentar i em van acceptar; primer només enviava cròniques i fotos des de Besalú i, de mica en mica, també dels pobles del seu entorn. La dedicació al diari la compartia amb la feina de comercial, la qual de mica en mica anava deixant enrere. Una de les activitats com a comercial la vaig exercir, durant una breu temporada, des del departament de publicitat d’El Punt. El procés de ruptura amb el món comercial es va forçar quan un accident mortal va deixar la corresponsalia de la Garrotxa sense el seu delegat i vaig començar a dedicar-me amb més intensitat a les feines del diari, tot i que encara no hi tenia dedicació exclusiva. Aquesta va arribar l’any 1990 i va durar fins al 2010, que em vaig prejubilar, al cap de 28 anys de la meva primera crònica a El Punt.
Qui ho havia de dir que aquell bordegàs a qui no li agradava ni llegir ni estudiar –i que si li hagués agradat fer-ho hauria volgut ser o periodista o advocat– acabaria dedicant vint anys de la seva carrera professional a fer de periodista especialitzat en assumptes de tribunals. I repartint la jornada laboral entre la redacció del diari i les sales de vistes, passadissos i despatxos judicials.
La font de les inspiracions
El puig de Bassegoda, a la cruïlla dels camins entre l’Alta Garrotxa i el Vallespir. Camins de traginers, llenyataires, carboners, pastors, trabucaires, refugiats, exiliats i maquis. Una autèntica font per anar omplint el càntir de les meves aficions excursionistes i literàries. De tot el Pirineu, em reservo per a la meva pau interior els entorns feréstecs del Bassegoda i el dolç encant de la Selva d’Irati, a Nafarroa.