13 anys, 2 mesos i 1 dia

Això pot semblar una condemna, però no ho és: són els anys que vaig estar treballant al diari El Punt, exactament del febrer del 1982 a l’abril del 1995. I no va ser una condemna, no; ans al contrari, va ser el lloc on vaig aprendre el que ara sé de disseny i periodisme: El Punt va ser la gran escola per a molts periodistes, fotògrafs i maquetadors. Com podeu imaginar, aquells 13 anys i escaig van donar per a moltes històries i situacions divertides que retraten d’una manera clara aquells inicis, una mica caòtics i trepidants, d’un diari que es volia menjar el món.

Em centraré en un fet concret d’una nit de l’any 1985 i que va passar a tallers, el lloc on muntàvem les pàgines del diari i on jo vaig començar la meva feina. La cosa va anar més o menys així: eren les 11 de la nit i ja estàvem enllestint les últimes pàgines del diari quan rebem una trucada interna de redacció al telèfon de tallers. “És per a en Pep [Pep Collelldemont]”, ens diuen de redacció. En Pep aquella setmana feia platines –platines era la feina de revisar les pàgines del diari abans de fer els fotòlits–. Com era habitual, en Pep Collelldemont havia anat a sopar a casa seva i després de sopar venia a tallers, amb la pipa carregada de tabac ros, per fer la revisió de les pàgines que anàvem tancant. En Pep es posa al telèfon i parla amb algú que intuïm, pels comentaris que fa ell, que li diu si és a temps de posar una esquela. Ell respon que sí, que encara hi ha temps. La persona que parla amb en Pep canta un nom, una edat, un dia i hora per a l’enterrament i tota la resta del text de l’esquela. Al final, l’interlocutor li comenta a en Pep si podem esperar una estona abans de posar l’esquela perquè “la cosa no està del tot feta” –volia dir que el mort encara no era mort del tot–. En Pep, entre sorprès i incrèdul, li comenta que sí, que podem esperar com a molt una horeta, i que, si no, ho haurien de deixar per l’endemà. Queden així. Al cap de tres quarts d’hora torna a sonar el telèfon. És per a en Pep. Tots els de tallers, uns 6 o 7 treballadors més el cap de tallers, estem expectants a veure quin és el resultat. Sentim en Pep que diu: “Ja està fet? Ja ho podem tirar endavant, doncs?” Sembla que li confirmen que el mort, ara sí, ja és mort del tot. Posem l’esquela que ha de sortir publicada l’endemà al diari. Aquella nit, com us podeu imaginar, ens vam fer un fart de riure. Us imagineu, per un moment, que posem l’esquela al diari i que aquella bona persona, agonitzant, només de sentir que ja estaven preparant el seu enterrament, hagués fet un reviscolament inesperat i hagués vist publicada la seva esquela al diari de l’endemà?

La memòria és dèbil, però sovint conserva instantànies que retraten molt bé un temps passat. Per acabar comparteixo alguns dels flaixos que recordo de la primera redacció al carrer de Figuerola i que m’han quedat ben gravats a la memòria: els mítings i lliçons de maquetació de l’Enric Marquès –el meu mestre–; la veu de tenor –o baríton?– d’en Manel Palahí, quan cantava a pulmó lliure des del seu despatx i que ressonava per tota la redacció; la festa contínua d’en Jordi Soler amb els seus delirants dibuixos que corrien de taula en taula per tota la redacció i que ens feien partir de riure; els cops de dits d’en Ramon Rovira al teclat de les antigues Olivetti que ressonaven com un martell; el crit desesperat que sortia del despatx de direcció a primera hora del matí: “Titinesss, te la tallarééé...”; les fotocòpies del cap d’en Codolà provant la nova fotocopiadora; la gàbia de correcció amb l’enyorat Min Sidera i la seva llibreta on tenia anotats els Analogismes d’atzar; el silenci sepulcral del quarto de les teclistes, només trencat pel soroll somort del teclat de les Compugraphic; les visites llargues i pausades de l’Àngel Daban per maquetar les pàgines d’El Punt Escoles; els sopars al bar Brindis amb el fantàstic entrepà de truita que ens preparava l’entranyable senyora Paquita –la mare d’en Josep i la Lluïsa Guardiola–; les llargues nits electorals amb les ampolles de cervesa que s’anaven acumulant a la taula blava de muntatge; les imitacions, aproximadament exactes, que feia de José María García el periodista d’esports Albert Gimeno; el programa de Catalunya Ràdio El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, amb els malaguanyats Jordi Vendrell i Ramon Barnils, acompanyats de Quim Monzó, que escoltàvem amb delit cada nit...

L’any 1989, coincidint amb la celebració dels 10 anys del diari, tot va canviar radicalment: vam incorporar la informàtica. Des de llavors els temps han canviat molt i la manera de fer el diari, també. Potser massa. Però aquests 13 anys, 2 mesos i 1 dia que vaig compartir amb tants amics i companys, encara flamegen en la memòria. I segur que serà per a tota la vida.