De la màquina d’escriure a l’ordinador
Era el febrer del 1979 quan estava estudiant el segon curs de delineació a l’escola de formació professional de Sant Narcís i se sentien veus que havien vingut a buscar gent per treballar en un nou diari de les comarques gironines. A mi, d’entrada no em va interessar, ja tenia prou feina a estudiar. Jo era de Salt i cada dia anàvem a peu fins a l’escola, a Sant Narcís, amb en Toni Iglesias, que a ell sí que li va interessar, i cada dia durant el trajecte d’anar i tornar a l’escola em parlava d’aquest projecte i em deia que ho havíem de provar. Jo, a la meva, no en volia saber res, però va arribar un moment que es va fer tan pesat que no vaig saber dir-li que no. I el dia que tocava ja ens tens a mi, a en Toni Iglesias, a en Jordi Pérez i a en Santi Font a les vuit del vespre anant cap a Girona a començar a treballar en un diari. L’horari era de vuit a dotze de la nit i després havíem de tornar a peu cap a Salt o buscar algú més gran que tingués transport per si ens volia portar a casa; nosaltres encara no teníem els divuit anys i, és clar, ningú tenia carnet de conduir.
Durant el primer mes va venir una gent del Diari de Barcelona a ensenyar-nos l’ofici de muntador; érem els que agafàvem tots els elements que componen una pàgina: el text, els titulars, les imatges, els peus de foto i els anuncis, i a base d’un cúter i poca cosa més fèiem la composició de la plana seguint les indicacions que ens venien des de la redacció. La primera setmana els muntadors de Barcelona feien la feina i nosaltres apreníem l’ofici; vam aprendre ràpid i al cap de quinze dies ja érem nosaltres els que fèiem la feina amb l’ajuda d’en Manel Mesquita i en Joan Fornells, gerent de la Impremta Fornells, on fèiem el muntatge del diari.
Així va començar la meva incorporació al món laboral, i El Punt va ser la meva primera i única empresa on he treballat.
El diari anava creixent i l’empresa es va plantejar comprar una rotativa per poder imprimir el Punt Diari a Girona. La rotativa escollida era petita, podia imprimir 32 pàgines amb una sola tinta. Primer es volia instal·lar al costat de la redacció, al carrer de Figuerola, on hi havia un petit local on la màquina hi cabia molt justa i les bobines de paper no s’hi podien emmagatzemar; fins i tot el primer camió amb bobines de paper va descarregar en aquest local quan encara no hi havia la màquina. Sort que algú va dir que això no seria possible i al final es va llogar una nau industrial a Sarrià. Un cop solucionada aquesta qüestió, s’havia de resoldre qui faria funcionar la màquina, i la proposta va caure sobre aquells estudiants de Sant Narcís. I amb l’ajuda d’un mecànic muntador de la casa de la rotativa, tots cap a Sarrià, primer a muntar la màquina i després aprenent tot l’ofici d’impressió per poder imprimir el diari. Un cop fetes totes les proves del muntatge de la màquina, vam començar imprimint una petita part de la tirada del diari, mentre que la resta la seguien fent a Barcelona fins que ja vam agafar prou confiança en aquest nou món de la impressió i el diari es va començar a imprimir íntegrament a Girona. Recordo que en l’especial pel número 1.000 per primera vegada es va imprimir la portada en color. Amb el temps vam estar formant gent nova que es va anar quedant a rotativa mentre nosaltres tornàvem a les nostres feines.
L’altre gran repte que hi havia al diari era la informatització. El diari va començar amb els redactors escrivint amb màquina d’escriure i comptant els caràcters, i amb l’ajuda d’un tipòmetre se sabia quin espai ocupava el text, es feia un petit dibuix de com hauria de ser la pàgina i, juntament amb el text i l’original de les fotos, es portava aquest material a taller; allà el tornaven a compondre amb unes IBM, d’on sortia el text en una tira, amb l’amplada i la tipografia en què el lector el trobava al diari; els titulars també es tornaven a escriure amb la tipografia i la mida adequades. Les fotografies tenien un procés de tramat, ampliació o reducció llestes per poder ser impreses. Tot aquest material anava a muntatge, on fèiem la composició de la pàgina i al final fèiem un negatiu que era el que es portava a Barcelona per fer les planxes i per a la seva impressió.
Després de molt voltar per altres diaris i per empreses que venien programes per a la composició de pàgines, va arribar el primer ordinador a la redacció; va ser quan es va començar a simplificar molt la feina d’elaboració de les pàgines i, junt amb els escàners que facilitaven digitalitzar les fotografies i tot el material gràfic, la nostra feina va canviar. I, mai més ben dit, de la nit al dia vam passar a ser els primers d’engegar el diari, dissenyant primer les planes on després els redactors i fotògrafs omplien els espais reservats. Tot això va ser un procés llarg, va durar anys, fins que, al final, de l’ordinador ja sortia la pàgina sencera tal com sortiria publicada i a través de la xarxa l’enviàvem directament a la rotativa.
Doncs això ha estat la meva vida laboral, tota vinculada a El Punt primer i a El Punt Avui, des dels 17 anys fins a la jubilació; he viscut tota la transformació de la premsa des que es van deixar d’utilitzar les tipografies de plom fins avui, que els ordinadors et faciliten molt la feina.
Arribada de la primera rotativa d’El Punt
Ja feia dies que s’esperava l’arribada de la màquina; dos tràilers van arribar junts i cap a Sarrià a descarregar la primera rotativa en propietat. Sergio Biondi i Jordi Molins, acompanyats pel representant de la fàbrica de la rotativa, van baixar la màquina dels camions i aquí va començar el procés de muntatge –i d’aprenentatge–, que va durar gairebé un mes.