Un cotxe, una cigarreta i generositat

Són quarts de dues de la tarda. Els budells proclamen que és hora de pensar a tancar l’ordinador per anar a dinar. Per davant queda encara una llarga tarda. El vespre i la nit. És a dir, el gros de la jornada periodística en qualsevol diari. A mitjan anys noranta, el paper mana i imposa les seves rutines. La principal és escurçar al màxim el temps entre l’anada a la impremta i l’actualització d’una notícia. Quan vaig estrenar professió en la primera expansió territorial d’El Punt, al Camp de Tarragona, era ben normal tancar l’ordinador a la mitjanit.

Alguns companys remuguen també de gana, però, com jo, estan esperant de poder fer un parell de trucades clau per rematar –o descartar– una notícia. Mentrestant, els caps de secció baixen de la reunió de temes amb un primer diari mig embastat. Encenen un altre cigarret i la fan petar sobre l’actualitat que, provinent d’altres mitjans, va apujant el ritme del bombardeig informatiu. Alguns periodistes arriben de les rodes de premsa i dels cafès matinals amb les fonts (a partir de les 10 del matí, si us plau!) i s’hi afegeixen. L’àgora interna incessant és també un imprescindible. Bastir relats, en diuen ara. En una de les taules reposa l’enorme cendrer carabassa. Avui, el conservo al jardí de casa (digueu-li nostàlgia de la joventut consumida). Al final del dia, acumularà desenes de burilles pudents i els núvols de fum no tindran res a envejar als de la freqüentada sala Totem un dijous noctàmbul qualsevol.

Quatre telèfons fixos per taula i un ordinador individual encara sense connexió a internet. Fa dos o tres anys, encara escrivíem en una facultat en què el títol universitari que obtenies feia referència a ciències de la informació. Tota una declaració dels principis d’una societat respecte de la titulació actual de comunicació. Comuniques ergo informes? Doncs en el periodisme contemporani de l’algoritme i les mètriques ja hem vist que no necessàriament. Sovint, ans al contrari.

Al principi dels noranta, la facultat de Bellaterra tenia la sala dels ordinadors, un quiosc i un bar que eren com la plaça major del poble i on quasi tothom apareixia amb un diari sota el braç. En aquella redacció, hi ha un sol ordinador amb internet i un fax que vomita cada hora notes i convocatòries de premsa. Els teletips d’agències fan el seu camí en una altra estança, ben a prop del petit laboratori fotogràfic i de l’arxiu de negatius. S’està fent tard amb tanta xerrameca. Un quart de tres, va, provem-ho. Marques per comprovar que la informació que et van deixar anar ahir a la nit, a la barra d’aquell bar on es reuneixen bona part dels periodistes i alguns polítics de la ciutat, pot ser certa o sols un comentari interessat. Mala sort. La dona del tal et diu que encara no ha arribat a casa a dinar. “I a quina hora hi serà?” “Ui, doncs no ho sé, xiqueta. Truca a les nou, perquè crec que aquesta tarda té reunió amb el grup municipal.” Es complica l’article.Merda! Doncs, saps què?, agafo el cotxe i m’arribo a l’ajuntament. Total, una hora d’anar i una altra de tornar. I si es fa tard, ja em deixaran trucar per telèfon o buscaré una cabina i passaré la crònica al company de taula. Que en això de fer relats recitant-los immediatament i de comptar caràcters per fer titulars al paper soc ja una mestra.

I així un dia rere un altre. Aquesta prehistòria a ulls del 2024 és la història personal d’una generació de periodistes catalans de premsa. Amb l’originària d’El Pati de Valls, El Punt més tard sumarà les redaccions de Reus i Tortosa. No eren sols corresponsalies ampliades. Com en la tarragonina, la componien periodistes sortits feia pocs anys de la facultat, que disposaven de certa llibertat per omplir planes i portada pròpies. En aquella època i encara durant uns quants anys, la identitat d’aquesta casa va ser la informació local i territorial. Quilòmetres i quilòmetres a la recerca dels escenaris, les fonts i les institucions si calia més recòndites de la demarcació. Un complex sistema de produir, retallar i cosir en les diferents edicions d’El Punt. Artesà. En bona part, una empresa que s’alimentava de la saba entusiàstica d’unes redaccions en què quasi ningú arribava als 40 anys. Tots naltres havíem triat –i pogut entrar perquè la nota de tall era ja de les més altes– l’única facultat de periodisme de Catalunya, o bé havien arribat a la redacció esperonats per una vocació inequívoca. Vivíem les notícies i l’ofici. Com ara detecto encara en molts professionals del periodisme. De joves i de no tan joves, a qui el cinisme no ha aconseguit tòrcer. No us deixeu, companys! Que el periodisme s’ho val. Generositat, sempre.