Quan ets d’El Punt
És la primera vegada que m’encarreguen un article en un especial d’aniversari com a ex i se’m fa estrany. No sé massa com posar-m’hi perquè no me’n sento, d’ex, i crec que no me’n sentiré mai. Ets d’El Punt i, per a bé o per a mal, mai deixes de ser-ne. O a mi m’ho sembla. En tot cas, a mi em passa i constato que li passa a molta gent que explica que el seu pas pel diari l’ha marcat de per vida. Aquestes mateixes planes en són un petit exemple.
Procuraré que la nostàlgia no enteli la memòria més del compte, però no puc evitar que els quaranta anys que d’una manera o una altra he estat –i encara estic– en el diari condicionin els records que en tinc i la valoració que en faig. No ho puc evitar, ni tampoc ho vull. Considero un autèntic privilegi haver pogut fer tota una vida laboral en un lloc que estimes, en un projecte que t’engresca, amb una feina que t’agrada i acompanyat de bona gent, de gent compromesa. Com poden suposar, el fet que hagi estat un privilegi no vol pas dir que hagi estat una festa contínua. És clar que hi ha hagut moments molt durs, situacions complicades i fins i tot desagradables, però com els deia als companys el dia abans de passar a ser administrativament un ex, hem pencat molt, hem gaudit i hem patit, hem rigut i hem plorat... i, malgrat que les coses de vegades no han anat com havíem imaginat, hem fet i continuarem fent periodisme compromès.
Primeres cròniques
Vaig començar a dur les meves primeres cròniques de futbol al pis del carrer de Joaquim Vayreda on hi havia la primera redacció, l’any 1981 del segle passat. Eren cròniques de partits del CF Salt, equip en què jugava. Per tant, si no eren objectives, ningú no podrà negar que eren viscudes. Com que la pilota, en aquells temps, m’estirava tant com el periodisme, vaig cometre la temeritat de refusar la primera oferta que em va fer en Jordi Bosch –els germans Joan i Jordi Bosch acabaven d’arribar– per entrar amb un contracte –un contracte!– d’aprenent perquè m’hauria impedit jugar un parell de temporades amb el Girona. Ep, res a veure amb el Girona d’ara, eh? Eren temps de formigó a Montilivi i de mastegar terra i pols per aquells camps de déu. Però ens entrenàvem gairebé cada dia i un servidor encara no intuïa com en seria, d’efímera, la seva carrera futbolística. Els cops de mà a la fleca dels pares, les classes a la facultat de periodisme, el futbol i, una mica més tard, la posada en marxa de Ràdio Salt, amb en Manel Mesquita, van passar al davant del Punt Diari. Per molt poc temps. Fins que la Carme Coll, fins aleshores corresponsal de Salt, em va proposar de substituir-la. Era el 1983, s’acabava de proclamar la independència –la del poble de Salt!– i vet aquí que dos anys després vaig tornar a trucar a la porta del diari. Me la va obrir en Jaume Fabre en publicar-me un primer article sobre la incineradora de Campdorà (Gironès). Després em va publicar tots els que li vaig portar com a corresponsal de Salt, que bullia d’activitat sota la batuta del respectat alcalde Salvador Sunyer. Vaig començar, doncs, a tant la peça en una secció de local (Girona-Salt-Sarrià, en dèiem), en la qual ja hi havia l’incombustible Xevi Sala, que encara es manté al peu del canó. I el febrer del 85 va arribar el primer contracte, que aquesta vegada vaig abraçar amb gran alegria. Des d’aleshores, i des de diferents tasques i responsabilitats periodístiques i de gestió, han estat quaranta anys d’aprendre i desaprendre. De fer, desfer, refer i tornar a fer. D’obrir edicions, de tancar-ne i tornar-ne a obrir; de creixement, de contenció i de reconversió; d’adaptar-nos a la crisi brutal que no cessa des del 2008 en aquest sector nostre.
Més que un diari
Des que aquell ampli i heterogeni grup d’entusiastes van fundar Punt Diari el febrer del 1979 fins avui, els mitjans de comunicació en general i el nostre diari en particular han canviat molt a causa, fonamentalment, de la revolució digital i d’altres coses que ara no venen al cas. Hem canviat de nom, de capçalera, de propietaris, de directors, de format, de disseny, de locals..., però al llarg d’aquests anys hi ha un fil que no s’ha trencat mai: l’exercici d’un periodisme compromès amb la llengua, el país i les llibertats. Sempre arrelat a la societat que li ha tocat viure; a la de la reconstrucció democràtica i catalana el 1979 –com deien els fundadors–, a la d’ara, febrer del 2024, en la qual ja sabem el pa que s’hi dona. Un fil que s’ha teixit buscant complicitats amb altres mitjans, amb activisme quan ha convingut com en la campanya Girona i punt!, l’any 1991, per catalanitzar les matrícules dels cotxes, o com en l’organització del Concert per la Llibertat el 1992, contra la detenció indiscriminada d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, ordenada per l’aleshores jutge Baltasar Garzón. I amb valentia, com la demostrada amb l’edició dels primers llibres sobre els Borbons, el 2004, Els borbons en pilotes, quan la monarquia espanyola era intocable, o amb l’anunci del Referèndum del 2017, malgrat les amenaces. Queden moltes coses per dir, ja hi haurà temps en propers aniversaris, però no vull acabar sense cridar: “Felicitats i per molts anys!”
Visita d’obres a la Farinera en el 20è aniversari
La fotografia, de Manel Lladó, és del febrer del 1999, celebrant el 20è aniversari amb un gran pastís i una “visita d’obres” a la Farinera Teixidor, que va ser seu del grup del 2000 al 2015. Al faristol, Joan Bosch, que n’era el president. Darrere, d’esquerra a dreta, Pere Madrenys, el primer jubilat de la història del diari; Emili Gispert, director; Esteve Vilanova i David Marca, membres del consell d’administració; Jordi Bosch, gerent; Joan Vall Clara, director editorial en aquells temps, ara president i director i pal de paller del projecte sempre; Jordi Molins, el treballador més antic del moment, i Joan Antoni Poch (JAP), el col·laborador més veterà.