Se’n diu resiliència

Avui, quan es compleixen 45 anys del primer número d’El Punt (de Punt Diari, de fet), en fa pràcticament dos de clavats que vaig deixar la casa, no sense recança, per anar-me’n al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Dels 45 anys de vida d’El Punt, i dels meus 59 –molt ben portats, per cert, si no fos...–, n’he passat gairebé 35 vinculats al diari. Mitja vida. I, laboralment, pràcticament tota. Hi he tingut un vincle laboral i, només faltaria, un vincle emocional. De fet, m’agrada pensar que encara l’hi tinc. Perquè ara que he pres distància, que després de tants anys de ser-hi només puc intuir el que passa a la rerebotiga, continuo llegint cada dia el que hi ha a l’aparador. Com un de tants subscriptors. El diccionari diu que un diari és una publicació periòdica que inclou notícies, cròniques, articles d’opinió i publicitat. Si a mi després de trenta-cinc anys a la casa i d’haver-hi fet de tot (vaig començar picant timbres casa per casa a Camprodon per fer-hi subscriptors i vaig acabar de director) ara em preguntessin què és un diari, dubto francament que em sortís cap definició semblant a la del diccionari. Em sortiria dir que El Punt, ara El Punt Avui, és una manera de mirar el món, una manera d’entendre’l, genuïna, diferent, propera (allò d’independent, català, comarcal i democràtic que surt a la capçalera), que amb el pas dels anys ha acabat creant una comunitat de lectors amb un gran sentiment de pertinença. I això, en uns moments en què el món de la comunicació pateix tota mena de turbulències, és or.

Ha estat i és una eina tan potent que no només ha fet d’intèrpret de la societat que l’envolta sinó que, quan ha calgut, ha estat capaç de transformar-la. O si més no, d’empènyer-la. Seria fàcil citar-los el cas dels anuncis del referèndum de l’1-O, que vaig viure en pròpia pell amb citacions al jutjat incloses. Però me n’aniré més lluny: recorden la campanya de desobediència amb les matrícules dels vehicles, gràcies a la qual es va canviar la GE de Gerona per la GI de Girona? Sense El Punt això no hauria passat. Va ser valent, com ho és ara amb alguns plantejaments que potser li compliquen la vida a la rerebotiga però que s’agraeix veure a l’aparador. En tot cas, deuen ser els que decideix la redacció. En uns moments de grans inclemències en el sector, ves que no sigui aquesta, la independència editorial, la clau de la supervivència.

Jo no hi era, quan es va fundar El Punt. I no sé com s’imaginaven que seria el diari quaranta-cinc anys després, i si el que pretenien s’assembla en res al diari que avui tenim a les mans o a la pantalla. Segur que no. Fer càbales d’on serà d’aquí a uns anys és un esport massa arriscat per practicar-lo ara i aquí. Però el cert és que si anys enrere era El Punt qui transformava la societat, és evident que ara a qui li toca transformar-se és a ell mateix. Ho està fent. Aquest diari, tots els altres, totes les ràdios, totes les televisions i tot el món de la comunicació. Ara tothom és emissor i receptor. Ja no consumim el diari només en paper, mirem les sèries a les plataformes i no a la televisió convencional, escoltem la ràdio a la carta o ens baixem pòdcasts, i a Catalunya alguns youtubers o influencers tenen més milers de seguidors que subscriptors no han tingut mai tots els diaris junts. És una bogeria? No. És el món on vivim. De canvis constants, tecnològics i d’hàbits de consum, que han emboirat el panorama no només de les empreses periodístiques sinó sovint també el dels mateixos consumidors. El Punt Avui que vaig deixar fa dos anys ja no és el mateix que ara. I el d’aquí a deu anys ves a saber si s’assemblarà a l’imaginari que en tenen els que ara hi són. Diria que no. Però és que ni vostè ni jo som com érem anys enrere. Ens adaptem als canvis. A vegades a patacades i a un ritme que no voldríem.

El Punt Avui, tots els que hi hem passat ho sabem, s’hi ha especialitzat, en aquest canvi constant. De tot tipus i a tots els nivells. Volguts o inesperats. Se’n diu resiliència. Una vegada, quan amb en Joan Vall, la incombustible ànima del diari que en aquell moment s’encarregava dels números i jo com a director m’ocupava de les lletres (una dicotomia que portàvem prou bé i que sempre vam mantenir separada)..., una vegada, deia, quan parlàvem del futur de la comunicació, en un moment en què els núvols ja es veien a l’horitzó, em va fer una reflexió davant de la meva resistència a alguns canvis: “Per poder fer periodisme, el primer que ens cal és assegurar-nos que hi hagi empresa periodística”, sostenia. No en té l’exclusiva, El Punt. Hi són tots els mitjans tradicionals, en aquesta cruïlla. I els que han estat capaços de fabricar durant tants anys aquest or que són els lectors i el sentiment de pertinença, a mi em sembla que tenen tots els números per continuar formant part del paisatge periodístic i humà d’aquest país. En tot cas, des del lloc on ara soc, però sobretot des de la proximitat de tots aquests anys, és el que desitjo. Felicitats per aquests 45 anys!