Contra els records endolcits o amargats, hemeroteca
Canta Serrat que els records acostumen a explicar-nos mentides, que endolceixen o amarguen vivències en funció del que ens convé. Que el temps els fa mutar o, més concretament, que nosaltres els deformem de manera conscient o inconscient mentre fem allò que es diu viure. Canta Serrat en primera persona del plural referint-se a records íntims i personals que el que hem viscut no tornarà, per molt que ho desitgem.
No sé quant ni fins on he estirat, endolcit o amargat els meus records de l’etapa que vaig viure com a periodista al diari El Punt. Ja no sé què hi ha de veritat en aquells dies guardats de caps de setmana d’hivern i d’un estiu sencer sent la becària d’una redacció, la de Girona, que, des del segon dia que vaig passar per la porta, em va deixar entrar a les reunions dels grans i em va fer veure que allà les formes només les guardaven els qui tenien despatxos. La resta érem tots companys de redacció que ens discutíem per veure qui es quedava la millor pàgina per escriure el text més llarg i posar-hi la fotografia més gran. Abans, quan no existien les xarxes socials i la paraula publicar quedava reservada als privilegiats que havíem escollit dedicar-nos a la que sempre defensaré que és la millor professió del món, per a una becària com jo publicar cada dia un text en format notícia era un privilegi, i si la publicació era en format crònica, el premi gros.
Un dia, quan encara estava en pràctiques, em vaig oferir per escriure l’editorial d’un tema de què no sabia quasi res però que a mi em semblava que ho sabia quasi tot. Amb el criteri que es pressuposa a qualsevol responsable de continguts editorials, em van dir que no. I, l’endemà mateix, em van convocar a una reunió amb el director, que en aquell moment i durant tots els anys que hi vaig treballar era Xevi Xirgo. Em va fer seure, sense fer menció a les meves inquietuds editorials, per explicar-me que se m’havia acabat la beca. I això, lluny de ser dolent, permetia que em pogués incorporar com a redactora. Sense el concepte “en pràctiques” al darrere.
I vaig fer la motxilla, i un trasllat sencer, i vaig marxar cap a Tarragona com a responsable de la informació policial i judicial de l’edició tarragonina del diari. I sense adonar-me’n, perquè d’això ningú s’adona mentre passa, vaig créixer en tots els sentits.
La crònica de successos ja era agraïda abans que Carles Porta posés llum a la foscor, però també implica moltes nits sense dormir. No perquè la majoria de tragèdies passin de nit, que també, sinó perquè escriure de successos és veure massa a prop el conductor begut que ha matat dues germanes i no mostra penediment. És llegir una sentència que condemna un home per abusar sexualment de la seva neboda amb detalls tan dolorosos que fan vomitar. O participar en un dispositiu al bosc per localitzar una noia desapareguda de qui s’ha trobat la roba al costat d’una bíblia i que ja només els seus pares confien tornar a veure amb vida.
I va ser just aquí, abans de començar la batuda, que la ràdio informava que havia passat alguna cosa molt grossa a Madrid. Però les informacions eren difuses i el desconcert, gegant. Ara, ja ho sabem gairebé tot del que va passar aquell 11 de març del 2004, però aleshores encara no. Arnaldo Otegi no va trigar a negar que l’organització terrorista ETA tingués res a veure amb els atemptats, però, a mesura que el dia avançava, les fonts oficials s’esforçaven a assegurar el contrari. I aquell va ser el dia que la portada del diari El Punt va ser diferent de les altres. Perquè “el diari”, que era com en dèiem els qui hi treballàvem, com si no n’hi hagués cap més, no va fer cas de les informacions falses ni de les pressions. I va fer una portada amb un titular informatiu i diàfan: “Al-Qaida ho reinvidica”.
No sé quant i com he endolcit o amargat el record d’aquell 11 de març i els dies posteriors, però sé que en periodisme els records valen poc i el valor, tot, el té l’hemeroteca. Precisament per això, perquè no s’oblidin els detalls importants de les històries més recents i perquè es puguin corregir aquelles que quan va ser el moment no es van escriure amb el rigor que sempre ha de tenir el bon periodisme, l’hemeroteca és imprescindible. Recull l’IEC que l’hemeroteca és el lloc que conté una col·lecció ordenada de publicacions periòdiques. I hi afegeixo jo que l’hemeroteca és la prova del cotó de qualsevol diari. L’arxiu que recull els temes que s’han considerat noticiables i també el tractament que se n’ha fet. Les fotografies que s’han escollit per completar-les i les editorials que ajuden al lector a interpretar el que passa al nostre món. El Punt té avui una hemeroteca de 45 anys, amb notícies dolces i amargues. Cap es basa en records, sinó en certeses, com el bon periodisme.
