Canals

I sembla que era ahir

Era el mes de febrer. Feia més fred que ara. La veritat és que no teníem res a punt. Però teníem tanta il·lusió que ens vam llançar i vam voler treure al carrer un diari democràtic, en una Girona on només teníem Los Sitios, diari fatxa i dolent. Sort que s’havia compensat amb la revista Presència, que va començar essent ben gironina, però que va acabar ocupant un lloc a tot el país.

Aquella tarda de finals de febrer, la petita redacció d’El Punt –no arribàvem a 25 persones, i dic persones perquè de periodistes no n’érem ni 5– havia tancat el diari. Ens vam traslladar a la impremta Fornells confiant veure les proves. Valga’m Déu! Només tenien quatre planes acabades. Impossible sortir l’endemà. Primer fracàs. Vam haver de decidir retardar la sortida.

Hi havia qui deia que el diari havia sortit amb una sabata i una espardenya. Jo sempre vaig dir que havia sortit amb dues espardenyes i encara foradades. Jo venia de Mundo Diario, de Barcelona, i la veritat és que vaig arribar a fer de tot en aquell projecte: de periodista, de cap de taller, de cobrador... Si, sí, de cobrador. Si volíem cobrar, havia d’anar als quioscos a passar comptes.

A poc a poc, tot es va anar posant a to. Durant un temps, els originals s’havien de portar al Diario de Barcelona. El darrer viatge el feia jo, ja que encara vivia a Barcelona amb la meva família. Allà, componien el diari i l’imprimien. Una nit, feia tard per portar els originals i anava més de pressa del compte. Un policia local em seguia des de la Meridiana i em va aturar just abans d’arribar al Diario de Barcelona. Recordo que li vaig dir: “Miri, porto un diari que ha de sortir demà. Si us plau, deixi’m arribar a lloc i, després, posi’m la multa o el que sigui.”

Recordo aquella redacció del diari com si fos ahir. L’aparellador senyor Gelada ens va fer lloc al seu despatx. Joan Comalat, que treballava per a l’aparellador, de seguida va veure que al diari hi havia lloc per un fotògraf i s’hi va apuntar. El revelat de les fotografies es feia al vàter. “Joan, que puc passar?”, sentíem. “No, no, que m’ho fotreu tot enlaire. Un moment.” I ens havíem d’aguantar. D’idees, al diari n’hi havia, més que diners. Vam sortir convençuts de fer almenys tres edicions: Gironès i la Selva, una. L’altra, Alt i Baix Empordà. I la darrera, Garrotxa, Ripollès i Cerdanya. Van durar, em sembla, dos dies. I tot estava tan penjat que el distribuïdor portava els diaris on no tocava.

Podríem fer un llibre d’anècdotes. En una de les primeres edicions, ens va arribar la primera esquela. Salts d’alegria. Les esqueles es pagaven molt més cares que els anuncis normals. I va sortir sense el nom del difunt. Això només es pot entendre si tenim en compte com es feia el diari en aquella època, tot a mà. Al taller, van anar fent proves per trobar la mida més adequada. Després de tantes proves, es van descuidar de posar al seu lloc el nom del difunt. I així va sortir.

Però potser la més sonada va ser la del dia que el president Tarradellas va visitar Girona. Precisament fa uns estius, vaig poder parlar amb el protagonista de la història. Jo era a Tor, a la plaça, per escoltar una actuació d’una noia quan se m’acosta un home i em diu: “No em coneixes?” Ni idea. “Soc l’antic xerric del Punt Diari.” Vaig quedar de pedra. Al diari teníem un vailet molt jove que amb la seva motoreta feia els encàrrecs. El més important, portar contínuament els originals a la impremta Fornells per confeccionar el diari. El dia que va venir el president Tarradellas, tots ens vam posar les piles; calia fer un bon diari. En el darrer viatge del dia del xerric, hi anaven tota la informació i les fotos. Algú va dir al xerric: “Això és per a demà.” I ell va entendre que era per portar-ho l’endemà. I ja el tens amb la motoreta i el paquet anant-se’n de farra pensant que l’endemà al matí ja ho portaria. Els de tallers, desesperats, reclamaven les darreres informacions. I de la redacció deien que ja havia sortir amb el xerric. Recordo que vam trucar fins i tot als hospitals de Girona per si havia tingut algun accident. Res. El xerric no era a casa seva, i vam haver de sortir com fos sense la informació principal. Em sembla que vam posar una nota a portada dient que havíem perdut el xerric.

Una darrera anècdota. L’amo del taller de Fornells es veu que volia fer-lo fora. No deuria veure clar que allà es fes El Punt. I li va tallar l’aigua. Jo era el cap de taller. A grans mals, grans remeis. Vaig comprar dos dipòsits de 50 litres, i ja em teniu a mi quan plovia anar omplint galledes d’aigua d’una canal trencada del carrer i tirar-la als dipòsits. Sort que era el mes de febrer i llavors plovia més que ara. Ningú no em treia, però, les remullades que em queien a sobre. Tot sigui per la causa.

I així hem arribat fins avui. Estic segur que El Punt ha fet una bona feina. Amb gent que l’hem estimat, conscients que era un bon servei que fèiem als gironins. Fins quan? Déu dirà. Fins aquí hem arribat.

Pep Collelldemont
A El Punt des del primer dia fins a finals dels anys noranta. Va dirigir el diari des del 1982 fins al 1985. Va fundar JJ Comunicació, que ajudava pobles no massa grans a editar la seva revista municipal. Van arribar a ser més de 30, moltes de les quals continuen vives.

L’emoció de la primera esquela

En la secció A punt de tancar del 22 de març del 1979, envoltada de la crònica del Barça i de successos diversos, va aparèixer publicada la primera esquela de la història del diari. Sabem que era una dona i de Girona. Fins i tot sabem on vivia, però la falta d’experiència i qui sap si la pressa van determinar que la difunta conservés un cert grau d’anonimat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.