Quan Instagram era en paper

“Dissabte passat vaig anar a fer el cafè a una bonica xocolateria de la plaça del Vi de Girona. Fins aquí tot normal, excepte el soroll d’un helicòpter que rondava amb un rètol a la panxa que hi posava Policia. Va ser arribant al pont de Pedra quan vaig començar a ensumar-me alguna cosa estranya. Una furgoneta barrava el pas. A banda i banda del vehicle, un parell d’agents vestits de campanya escorcollaven tothom qui els semblava, que era gairebé tothom. Després d’obrir la gavardina al més pur estil dels exhibicionistes i de deixar-me magrejar, vaig poder continuar. Pels xiulets i crits es deduïa que ja s’acostava el motiu del setge sota el qual es trobava la ciutat. No en va és la ciutat dels setges. Una rastellera de cotxes oficials feu entrada a la plaça. Davant meu hi havia gent que aplaudia, gent que xiulava i gent que s’ho mirava. Tots plegats no érem gaires. Darrere meu, sota les voltes, atonyinada va, atonyinada ve. La força la continuen tenint les porres. Comprovo l’exquisit funcionament de la democràcia a casa nostra: arriba una autoritat. La gent, poca, la ve a rebre. Uns aplaudeixen i prou. Uns altres xiulen i reben. Arribo a casa i la televisió m’informa sobre l’esdeveniment. L’endemà ho fa la premsa. Només se’n salva el Punt Diari.”

El text anterior és del 26 d’abril del 1990 i relata la visita a Girona de l’aleshores príncep Felip de Borbó. Era una carta al director. La signava un tal Carles Ribera, el mateix que rubrica l’article d’avui, amb menys anys i més cabells. Aquell era el primer text que vaig publicar en el periòdic on començaria a treballar el desembre del mateix 1990 i d’on vaig plegar trenta-dos anys després. De becari de tancament a director de La República, hi he fet pràcticament tots els papers de l’auca periodística. Com que encara em queda espai per arribar al final de la col·laboració, haig d’escriure alguna cosa més, tot i que podria acabar just després dels dos punts: van passant els anys i som allà mateix. Espanya es continua defensant a hòsties dels catalans que no aplaudim el seu poder i l’únic rotatiu que ho explica sense manies és el Punt Diari. Mireu si som allà mateix, que el director del periòdic torna a ser el del 1990.

Aquí s’acaba tot el que volia dir per commemorar el 45è aniversari. A partir d’aquí, per acabar de farcir el poll podria engaltar-vos les típiques anècdotes d’home madur sobre el periodisme d’abantes, que si érem tan bons, que si bla, bla, bla. No ho faré. No érem pas millors. Només érem més joves i enèrgics i ni tan sols sospitàvem que la nostra manera de fer diaris passaria avall. El periodisme actual té moltes més possibilitats. I aquells i aquelles que el fan són els més ben preparats de la Història. Això sí, ara treballar en un diari és una heroïcitat, perquè amb els actuals canals de difusió i hàbits de consum lector és molt més complicat fer prou calaix per pagar les nòmines. Un exemple: de tot el que s’ha imprès a la casa no em quedaria pas les exclusives i els bons articles, que també n’hi ha hagut –i molts, memorables–, sinó allò que feia El Punt més genuí: el grapat de fotos de parelles que es casaven; els milers de nadons que van treure el cap a les seves pàgines; els retrats de curs dels escolars; les quantitats industrials d’esqueles. No és pas que naixés, es casés i morís més gent que ara, el que passava és que El Punt era el Facebook, l’Instragram i el Tik-Tok de quan no hi havia internet. O sorties al diari en paper o mediàticament no existies. La vocació de finestra ciutadana va convertir El Punt en una xarxa social abans que s’inventés el concepte. El 2024 aquell periodisme d’apunts de societat és impossible. La gent ja ens ho fem sols amb el mòbil. Massa coses fem amb el mòbil en comptes de llegir el diari. Sigui com sigui, darrere del concepte popular i valent d’El Punt hi ha hagut sempre un nom i el sap tothom: Joan Vall Clara. Em direu que li faig la pilota. Sí, i què? És que sense en Vall, amics, El Punt ja faria temps que hauria deixat d’existir. I a l’Avui, com suposo que diria la seva àvia Neus, faria encara més que li haurien cantat les absoltes. Feta l’ensabonada, també li toco el voraviu (tot i que per tocar el voraviu, com bé llegiu cada dia, no hi ha ningú millor que ell mateix): el projecte que lidera és i ha estat tan vallclarià que, encara que superi els embats del mercat i el sectarisme governamental, fa de mal dir si el sobreviurà a ell. Voldria errar. Que algú escrigui un article d’aniversari a El Punt Avui del 24 de febrer del 2069 que digui: “Fa 45 anys, aquell, en Ribera, tan puta que es creia, es va equivocar de mig a mig.” Per motius estrictament biològics, ni en Vall Clara ni un servidor hi serem per llegir-lo.