Paul Auster, de Brooklyn a l’eternitat

Milions de lectors van perdre ahir un dels seus grans referents literaris, Paul Auster (Newark, 1947), un home tan obsessionat per Brooklyn i Nova York com Woody Allen. Va morir, de fet, a la seva estimada ciutat amb 77 anys per culpa d’un càncer de pulmó. No creia en el destí sinó en l’atzar però la seva fatalitat, des que va conèixer que tenia aquesta malaltia, estava escrita.

Auster, autor clau a cavall dels segles XX i XXI, anava pel món com una estrella de Hollywood. Tot i que les seves novel·les, ni les més conegudes, no entren en allò que definim com a literatura comercial, la seva legió de seguidors forjada als anys vuitanta s’ha mantingut fidel a un intel·lectual que no va dubtar a explorar-se a ell mateix fins a l’extenuació en temes universals, com la culpa, el destí, el passat, l’art, l’amor, la por i, en definitiva, la vida.

No cal anar gaire lluny per entendre la rellevància d’Auster. Fa uns dies, per Sant Jordi, la seva última novel·la Baumgartner (Edicions 62), una història sobre l’amor, el desig i la pèrdua, va entrar en el top 10 de les obres de ficció més venudes tot i que per raons òbvies no va poder fer una de les seves mediàtiques aparicions a Catalunya per promoure-la.

Hi ha dos noms en l’univers d’Auster que van modelar l’escriptor que portava dins. El Quixot de Cervantes, va ser la novel·la que més el va influenciar. “La novel·la de les novel·les”, no només perquè ho digués. A la seva coneguda Trilogia de Nova York (1985), que el va catapultar a la fama, les cites i al·lusions a Cervantes són abundants. L’altra icona literària que va remoure l’ànima del novaiorquès va ser Dostoievski. Amb només 15 anys va llegir Crim i càstig. “Va ser una experiència transformadora i va fer que decidís que volia ser escriptor, perquè vaig pensar que no hi havia res millor”, va admetre a Barcelona en la presentació del seu penúltim treball, una de les seves obres més complexes, 4 3 2 1, traduïda al català per Edicions 62.

El llibre, de gairebé mil pàgines, va suposar un esforç titànic per a un autor ja gairebé amb setanta anys. No tenia l’estructura tradicional d’un best-seller però la història de quatre possibles vides d’un mateix personatge, Archie Ferguson, va tornar a fascinar la crítica i els seus admiradors més fidels. La seva gira per Catalunya, pocs dies abans del referèndum de l’1 d’octubre, va anar acompanyada de polèmica ja que havia admès en unes declaracions a La Vanguardia que veia amb simpatia les aspiracions independentistes de Catalunya i Escòcia.

En els últims anys va cultivar amb més força el seu caràcter d’activista polític, sobretot arran de la seva presidència en el PEN Amèrica. No promocionava els llibres en països com la Xina i Turquia, era un conegut enemic de Trump i els seus enganys, i reclamava més esforç dels periodistes d’investigació per portar a la llum la veritat al marge d’ideologies.

Al marge de la seva popularitat com a autor de novel·les, contes i poesia i com a professor de Princeton, el cinema va ser l’altre camp en què va forjar als anys noranta un estil propi i que va li va permetre fer un salt en el nombre de lectors, sobretot arran de l’èxit de Smoke (1995), un film que va escriure i dirigir amb Wayne Wang i que va guanyar l’Os de Plata al festival de Berlín. És un dels millors papers de Harvey Keitel en una història de vides encreuades en què també va sobresortir William Hurt.

Més endavant va dirigir en solitari la versió del seu propi llibre La vida interior de Martin Frost (2007) amb la seva filla, la cantant Sophie Auster, com una de les protagonistes. El 2012 va completar la seva primera autobiografia, Diari d’hivern, en la qual s’observava a ell mateix des de fora. Hi va explicar la seva primera experiència sexual amb una prostituta negra en un sòrdid apartament de l’Upper West Side. “Soc la meva pròpia rata de laboratori.” Aquest llibre es va publicar fins i tot abans a Catalunya que als EUA.

Entre els últims treballs de la seva prolífica obra destaquen La flama immortal de Stephen Crane (2021), inspirada en la vida d’aquest escriptor corresponsal de guerra de l’últim terç del segle XIX, i Un país banyat de sang, on barrejava biografia, anècdotes històriques des de l’origen dels EUA fins als conflictes armats en l’actualitat informativa. En la presentació de la primera, un altre llibre de gairebé mil pàgines, Auster ja va dir convençut que als EUA s’havia perdut l’interès públic per la literatura. “La premsa no hi presta cap atenció.” Segons ell, el desconegut Crane hauria d’estar a l’altura dels grans noms de la literatura en anglès, des de Hemingway fins a Joyce.

Menys esforç per al lector va suposar Sunset Park (2010, Edicions 62), una reflexió sobre com viure el dia a dia, si cal fer-ho com si no hi hagués un demà o esperant un futur incert. Com tants altres –això sovint és un tòpic– va ser un etern candidat al premi Nobel, que sí que va guanyar un dels seus millors amics en el món de les lletres, J.M. Coetzee (2003). Edicions 62 va publicar les cartes que Auster li va adreçar durant molts anys, Ara i aquí.

Entre els guardons que va rebre, destaquen el títol de comandant de l’orde de les arts i les lletres de França (1992) i el premi Príncep d’Astúries de les lletres (2006). Va ingressar en l’Acadèmia dels EUA de les Arts i les Ciències. Va ser també un gran amic de l’escriptor britànic Salman Rushdie, al qual va defensar públicament després de la persecució religiosa que va rebre arran de la fàtua que li va declarar l’aiatol·là iranià Khomeini, pel llibre Els versos satànics