El veí que feia d’àngel de la guarda

En Jaume tenia l’aspecte que esperes que ha de tenir sant Pere: nodrida barba blanca, ulleres i una panxa generosa. Tot i que, ara que hi penso, aquesta també és l’aparença del Pare Noel. Sigui com vulgui, Jaume Lleal i Munells era, per a mi i la meva família, una mena d’àngel de la guarda. Ell i la seva dona, la Paloma, d’una manera o altra, sempre hi eren quan per circumstàncies de la vida els de casa havíem de sortir corrent cap a Barcelona a l’hospital, cosa que durant una etapa de la nostra vida familiar va ser molt freqüent. I quan tornàvem a casa ells hi eren per fer-nos costat. Vivíem porta per porta. De fet, la meva habitació d’adolescent tocava paret per paret amb el seu menjador. Eren uns veïns com els d’abans, en una societat en què en molts casos els veïns ni se saluden.

En Jaume i la Paloma ens van veure créixer, a la meva germana i a mi, i nosaltres vam veure com els seus fills, la Cristina i en Jaume (viu retrat del seu pare), també es feien grans. Arribats a una certa edat, les converses amb en Jaume ja no eren sobretot amb els pares sinó també amb la meva germana i amb mi. Així va ser com vaig conèixer millor l’actor i director de doblatge, amb qui sovint conversava sobre política local i catalana. A banda de la seva tasca de director i actor, Jaume Lleal i Munells tenia una vida a l’administració pública com a funcionari de la Tresoreria General de la Seguretat Social, i això ens permetia fer broma sobre la “bona vida” dels funcionaris a l’administració en general. Entre comentaris sarcàstics –en Jaume era un dels meus dos Jaumes de referència de comentari àcid i punyent del centre de Badalona–, jo aprofitava per explicar-li alguna xafarderia de la política de Badalona, fruit de la meva feina com a director d’El Punt del Barcelonès Nord.

Amb els anys la vida ens va allunyar, quan jo vaig volar del niu i ell va canviar de residència. Tots dos vam acabar més o menys lluny de la nostra estimada Badalona –ell va viure un temps a Arenys de Mar–, però de tant en tant coincidíem a la nostra ciutat comuna o ens telefonàvem per comentar algunes jugades. En Jaume era un badaloní d’aquells que militen a la seva ciutat i al seu país. Era un enamorat del bàsquet –membre de la Penya Margall– i s’havia implicat per recuperar noms com els d’Enric Borràs i Pompeu Fabra per batejar teatres i places. Activista per la llengua i ferm defensor de la independència de Catalunya, Lleal va encapçalar una protesta ciutadana perquè el Màgic –el centre comercial impulsat pel Joventut–, li posés l’accent a la a (evidentment, obert). Se’n va sortir.

En Jaume ha marxat, però la seva veu el manté viu. Seguirem sentint el seu familiar to de veu en una sèrie o en alguna de les pel·lícules que va doblar al castellà o al català, més de 500 treballs. Sempre el recordaré com aquella veu que sentia assajar a l’altra banda de la paret, i com el Max Ramsay de la sèrie Veïns, amb qui durant molts anys milers de catalans dinàvem.