Mor Lluís Molinas, el cronista que va relatar l’era daurada de la Costa Brava

Un dels personatges més coneguts de la Costa Brava, Lluís Molinas i Falgueras (1935, Palafrugell) va morir ahir als 89 anys. Va ser actor, cronista, corresponsal, arxiver, historiador, col·leccionista, activista cultural, escriptor, periodista, coordinador de la Revista del Baix empordà i autor, entre d’altres llibres, de Costa Brava, plató de cinema i Protagonistes de la Costa Brava. Entrevistes, vivències... i unes gotes d’humor.En l’últim, Tot recordant, va recollir les memòries i vivències d’una vida realment extraordinària.

En el seu cas fins i tot la paraula polifacètic se li va fer curta. En els seus diferents llibres i en les grans entrevistes en revistes, a la ràdio i a la televisió, va viure en directe més que qualsevol altre el moment definidor de la Costa Brava, el boom turístic i l’era daurada, abans que la massificació engegués a rodar aquell somni.

Els seus primers records, amb tot, no eren de felicitat. Encara recordava fa poc, en una entrevista que li vaig fer jo mateix fa dos anys, alguns flaixos de la Guerra Civil, quan era un marrec, els avions que passaven i “volaven els ponts” i sobretot quan el seu pare va tornar del front a Palafrugell. “Ja no el coneixia de res. Era un senyor amb un uniforme estripat, pelut, fosc... Algú em va dir ‘és el teu pare’ però costava de creure.”

La seva família havia tingut un restaurant a Mont-ràs però Molinas portava molts anys vivint al carrer de la Caritat en una casa que era tot un museu: quadres antics, pòsters de pel·lícules clàssiques, fotos de personatges llegendaris i llibres i arxius amuntegats que ens transportaven a una altra era. Tenia una memòria sovint fotogràfica amb records d’entrevistes i coneixences amb els grans actors de Hollywood que van posar la Costa Brava al mapa mundial. Això sense oblidar les trobades amb Salvador Dalí, Josep Pla i amb altres personatges irrepetibles.

Tenia molt clar que el gran boom de la Costa Brava va començar quan Ava Gardner va venir a filmar Pandora. Va presenciar en directe el glamur que portaven les estrelles de Hollywood. “Una cosa que ningú havia vist mai.” En aquells primers anys va conèixer, entre d’altres, l’Elizabeth Taylor i en Kirk Douglas. Amb ell recordava sobretot el cremat que va compartir quan va venir a rodar El faro del fin del mundo.

Amb Elizabeth Taylor, a la qual considerava una dona “encantadora” hi va tractar i la va entrevistar Begur quan Joseph L. Mankiewicz rodava De repente, el último verano. Sembla impossible entrar al rodatge però va aprofitar-se que coneixia un dels dobles per colar-se i entrevistar la gran estrella de Hollywood. Fins i tot un treballador de la Columbia li va proporcionar les imatges. Es va cartejar també amb Gary Grant, que va enviar-li programes signats a canvi de pòsters de les seves pel·lícules.

Va tenir l’oportunitat de ser un dels primers periodistes gironines d’entrevistar Salvador Dalí per a la Revista de Palafrugell, sense demanara cita ni res. En adonar-se que tant ell com el fotògraf que l’acompanyaven eren de Palafrugell, Dalí els va deixar passar i va demanar, és clar, per com es trobava en Josep Pla. Molinas va conèixer l’escriptor des de ven petit perquè les dues famílies eren amigues.

La seva fascinació per al cinema i l’actuació va començar quan la seva mare el va portar a veure Tarzán amb set anys al Fraternal de Palafrugell. Va quedar amarat de la màgica de les pel·lícules en Technicolor dels anys quaranta amb obres com El libro de la selva, El ladrón de Bagdad o La policía montada del Canadá. Era un amant de les pel·lícules clàssiques de terror castells i cases encantades.

Del cinema va saltar al teatre. Als 18 anys treballava a la Sarfa perquè el seu pare volia que es comencés a guanyar la vida. Allò no l’omplia. Un amic seu, que sempre el veia imitant els actors de les pel·lícules, el va convèncer per fer els Pastorets al Casal Parroquial. Des de llavors ja no va deixar mai més el teatre interpretant tots els actors imaginables.

Amb tot, també va ser conegut a Palafrugell com el ‘drapaire’ de la història per la seva vessant de col·leccionista. Va salvar tota mena de documents, fins i tot pergamins antics en cases particulars i mercats de segona mà. Amb el temps les antiguitats van ser la seva gran passió. Va arribar, de fet, a un acord amb l’arxiu de l’Ajuntament de Palafrugell per cedir els seus documents per evitar que tot allò és perdés. Va recuperar, per exemple, la història de l’exili de la militant de la CNT Rosa Laviña, gràcies als documents que va trobar a Tolosa.

A banda de les seves col·laboracions a la Revista del Baix Empordà, de Palafrugell i Proa, de la qual en va ser director, havia començat a fer entrevistes a la ràdio a La Voz de la Costa Brava. També va ser corresponsal de Ràdio Nacional d’Espanya, Europa Press i El Correo Catalán. Durant vint anys va fer el programa d’entrevistes Tot Recordant a la Televisió de la Costa Brava.

De les entrevistes en recordava sobretot la que va fer a Charles Aznavour després d’una actuació a Paladium de Platja d’Aro i especialment a Montserrat Verdaguer, que guarda el llegat de Tom Sharpe a Llofriu. “Em va dir ‘en Tom és aquí amb nosaltres”, assenyalant una urna. ‘Puc agafar-lo?’, li vaig preguntar, i em va lliurar l’urna però em va relliscar la tapa i en Tom em va caure per terra. El vam recollir amb una escombra i una pala. Així mateix.”

Va ser amic també del conegut Manel Bisbe, el gitano de l’Hostal Llafranc, que es va convertir en un centre important en els anys que les estrelles de Hollywood visitaven la Costa Brava, com ara Rock Hudson o el mateix Kirk Douglas.

Últimament havia quedat desencantat per com havia evolucionat el turisme en els pobles que havia conegut tota la vida, sobretot a Lloret de Mar.

La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest proper dissabte a les 12 del migdia a l’església de Palafrugell.