‘Casademont le Vieux’, l’art dels paisatges

Francesc d’Assís Casademont i Pou (Barcelona, 1923), conegut també com Casadamont le Vieux, va ser un dels grans pintors catalans del segle XX. Va morir avui just fa 17 anys (2007) i va deixar un llegat d’obres que van enamorar sobretot els amants dels paisatges, la gent, les comarques gironines i la seva visió mediterrània de l’art. Va ser Creu de Sant Jordi el 1994 i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Va fer exposicions arreu del món i té quadres exposats, entre altres llocs, al Museu del Louvre, al Museu Nacional de Graz (Àustria), al Museu de la Universitat de Davis (Califòrnia), al Museu de Montserrat i al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Va néixer al carrer de Wellington, molt a prop del Parc de la Ciutadella, en el si d’una família d’origen figuerenc que treballava en el sector tèxtil. Va estudiar enginyeria industrial i va treballar a l’empresa del seu pare, encara que des de la seva joventut es va sentir atret pel món de l’art i sobretot per allò que té l’art com a camp d’expansió de la creativitat, la recerca de la bellesa i la contemplació serena de la natura.

Un dels seus trets diferencials va ser la tria del pseudònim “le Vieux” per signar els seus quadres. En va explicar la raó en una entrevista a Revista de Girona: “Per diferents motius. Me’l vaig posar als seixanta anys perquè a aquesta edat un home ja és vell. Un altre motiu és perquè el meu fill també pinta. Vaig dir-li: «Jo em diré le Vieux i tu le Jeune», però ell al final no ho va voler, suposo que perquè és molt catalanista. A més, també cal dir que em vaig posar le Vieux perquè m’agraden molt els pintors flamencs i ells solien posar-se aquest pseudònim.”

El moment clau en la seva trajectòria vital va arribar el 1961, quan va traspassar el negoci familiar i va acceptar organitzar el departament d’art del conegut Col·legi Viaró de Sant Cugat del Vallès. Va situar l’educació artística com a pilar fonamental.

En els seus primers anys va centrar-se en el gravat, però a partir dels seixanta va concentrar-se en la pintura, arran de la seva primera exposició a La Pinacoteca de Barcelona. Des de llavors va fer incomptables exposicions per tot el país. Tot i que va sorgir en ple auge de les tendències impressionistes i abstractes, ell va apostar per una pintura clara i decidida sense renunciar al romanticisme que desprenien molts dels seus paisatges, amb evocacions de l’Empordà, les Illes o altres indrets del seu estimat Mediterrani.

Més enllà de la seva vessant artística, va ser un home estretament vinculat al món de l’escoltisme, el cristianisme i l’humanista i un patriota de pedra picada, amb el qual s’hi podien mantenir llargues converses gràcies a la seva saviesa.

Una figura clau en la seva trajectòria va ser, és clar, la seva dona, Mariàngels Mercader, que li va donar suport en tot el seu procés artístic. Des del 1982 fins a la seva mort van conviure plegats en un paratge que es troba molt a prop de Púbol i, per tant, del castell de Gala, la musa de Dalí.

Alguns dels seus artistes preferits eren Velázquez, Miró, Cézanne i Picasso. També escrivia poemes, el seu propi dietari i era un gran lector de Pla, Flaubert i Stendhal. Els seus indrets preferits per pintar eren Cadaqués –hi va viure un temps– i Mallorca, però també els camps de Castella la Vella: “El que m’agrada més és pintar els núvols. M’agrada pintar l’horitzó baix per poder pintar més cel. A vegades pinto barques o el que sigui i després les acabo traient perquè baixo tant l’horitzó.”