Necrològiques

tot recordant

Aretha Franklin, la gran reina del ‘soul’

Guanyadora de 18 Grammys, és considerada una de les grans transmissores del gòspel de tots els temps

Avui fa set anys que ens va deixar la gran artista afroamericana Aretha Franklin, la cantant especialitzada en els estils gòspel, soul i rhythm and blues, coneguda com la Reina del soul. Va ser la màxima exponent del gènere i una de les més grans transmissores del gòspel de tots els temps.

Nascuda a Memphis, va créixer en una família d’afroamericans molt afortunada en la seva època. Això va ser, en part, gràcies a la professió del seu pare, que va aconseguir una fama molt particular com a predicador de l’Església baptista New Bethe. La seva mare va morir el 1952 d’un atac de cor, quan ella només tenia deu anys. Dos anys després, amb només dotze, va tenir el seu primer fill, i amb 14 va tenir el segon. El pare era un company d’escola, Donald Burk. Mentre els nens eren cuidats per la seva àvia (coneguda com Big Mama) i la seva germana Erma, Aretha consolidava la seva carrera com a artista. Va començar cantant amb les seves germanes Carolyn i Erma (totes dues van mantenir, també, carreres com a cantants solistes) a l’Església baptista de Detroit, on el seu pare predicava. Les arrels de gòspel van ser una de les petjades més personals i influents en la seva carrera, juntament amb el jazz. De fet, també als 14 anys va fer el seu primer enregistrament de la cançó The gospel soul, en què es podien sentir composicions de gòspel amb un so soul, ple de melodies de piano, instrument que tocava des de petita.

Després d’un temps, va començar a ser considerada una jove prodigi i va signar un contracte amb el segell Columbia Records. A principi de la dècada dels seixanta va tenir una època d’experimentació i també va veure’s involucrada en política per primera vegada, tot cantant en algun acte que se celebrava per recaptar fons o donar suport a algun moviment, en part per les influències del seu pare. L’any 1964 va decidir marxar de la discogràfica, ja que va rebre una oferta d’Atlantic Records, la qual va acceptar amb moltes ganes ja que d’allà havien sortit llegendes del R&B que admirava, com Ray Charles o Ruth Brown. Tres anys després, el 10 de març de 1967, Franklin va treure l’àlbum I never loved a man (the way I love You). Entre d’altres èxits importants, incloïa el tema Respect, cançó que va esdevenir icònica en diversos àmbits socials i polítics i amb la qual Aretha es va consagrar definitivament. De fet, Respect era una cançó originalment d’Otis Redding, però la versió de Franklin va passar molt per sobre de l’èxit que havia tingut l’original. Va esdevenir així un crit de guerra de tot aquell que se sentia enganyat. La cançó va ser escollida com a nou himne nacional negre i com la nova cançó del moviment dels drets civils. A més, va convertir-se en el tema emblemàtic del moviment feminista naixent. El mateix any en què va gravar la cançó, el 1967, va aconseguir dos premis Grammy. Va ser la segona dona a aconseguir-ho. En paral·lel, amb Atlantic Records, Aretha va aconseguir un gran èxit comercial a través de cançons com Chain of fools, Think, (You make me feel like) a Natural woman i I say a little prayer.

A principis dels setanta, Aretha va començar a fer versions de temes rock, pop i soul que ja havien estat grans èxits; entre aquests, temes de The Beatles com Let it be o Eleanor Rigby, de Simon & Garfunkel. L’èxit d’Aretha continuava sense decaure i ja era una artista totalment consagrada dins del panorama musical internacional.

El 1980 va passar a la discogràfica Arista Records, i amb el seu primer àlbum, titulat Aretha, i la cançó United together, va arribar als deu primers èxits. Més endavant, el treball i la presència d’Aretha als escenaris ja començava a ser menys constant, i els seus àlbums no eren tan freqüents com abans. El 1991 va llançar What you see is what you sweat, àlbum on s’incloïa la versió de I dreamed a dream, que anys més tard cantaria davant Bill Clinton. Després d’aquest àlbum, trigaria més de set anys a editar-ne un de nou, però el seu passeig pels escenaris mai va cessar.

A la fi dels anys noranta, Franklin s’havia traslladat de manera definitiva a Detroit, i parlava de començar a formar una discogràfica pròpia per tal de promoure les carreres musicals dels seus fills, Kecalf Cunningham, Eddy Richards i Teddy Richards.

Al llarg de la seva trajectòria va rebre diferents distincions; una va ser el 2005, quan va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat. Tres anys més tard, el 2008, va ser triada com a personatge musical de l’any en el 50è aniversari dels premis Grammy, en els quals va aconseguir un guardó gràcies al duet amb Mary J. Blige pel tema You never gonna change my faith. El 20 de gener de 2009 va assistir a la cerimònia d’investidura de Barack Obama per cantar el tema My country this of thee.

Al llarg de la seva carrera professional va ser guardonada amb 18 premis Grammy i 112 dels seus senzills van entrar en el rànquing de Billboard. També ha estat una de les dones que han venut més discos tots els temps, amb un total de 75 milions d’exemplars. Malauradament, el 13 d’agost del 2018 va anunciar que estava greument malalta a casa seva, prop de Detroit. Finalment va morir el 16 d’agost del 2018 a causa d’un avançat càncer de pàncrees.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.