Tot recordant
Sergi Jover, poeta, fotògraf i escriptor
El 17 d’agost de fa dos anys ens va deixar un dels personatges més polifacètics de la cultura catalana
Ara fa uns dos anys, concretament el 17 d’agost, ens deixava, a l’edat de setanta-dos anys i després de patir una malaltia degenerativa, Sergi Jover i Rejsek. El cert és que la seva mort va passar bastant desapercebuda. Tot i que Jover no era un personatge del món de la cultura de primera línia, la seva obra i trajectòria té prou gruix perquè el recordem en aquesta necrològica.
Nascut al barri de Gràcia de Barcelona l’11 de juliol de 1950, de pare català i mare txeca, Jover va estudiar el batxillerat lliure a les Escoles Laietània. Entre 1962 i 1968 la seva família, dit amb les seves paraules, “va viure l’exili econòmic a Suïssa”, on va a l’École Secondaire. És allí on es fogueja amb la llengua francesa, en llegeix els seus principals escriptors i n’escolta alguns dels seus cantautors. A finals dels anys seixanta comença les seves primeres incursions en el món de la poesia. Després tornaria sol a Catalunya i estudiaria el curs preuniversitari a l’Institut Milà i Fontanals, on coneixerà a fons els escriptors clàssics medievals catalans i els poetes contemporanis, des de Josep Carner a Gabriel Ferrater. Travà amistat amb el poeta Antoni Font i Costa, el qual li presentarà Salvador Espriu, Pere Quart, Tomàs Garcés i Joan Vinyoli, entre d’altres.
Els seus dos primers poemes els publica a la revista El Pont que dirigia Miquel Arimany, i presenta el poemari Sèrum per als mossegats al Premi de poesia Joan Salvat-Papasseit, que serà declarat desert. L’obra poètica publicada de Sergi Jover comprèn només cinc volums, i es publica tardanament, pràcticament tota en tan sols tres anys i sovint premiada: Un bolero, un motiu i un palimpsest (1999), Premi de Poesia La Font Morta de la vila de Tona; Vida meva (2000), llibre prologat per Lluís M. Todó, Rosa Vergés i Josep M. Aupí que va obtenir el Premi Joan Llacuna Ciutat d’Igualada; Ressenya (2000), XVII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, atorgat per l’Associació Amics de Joan Valls d’Alcoi; i Neu fosa (2001), XX Premi de Poesia 25 d’abril de poesia de Benissa.
El 2010 l’editorial El Tall de Palma li edità Vestigis, amb pròleg de Ramon Alcoberro (un any després va comptar amb una adaptació musical), i Jover, no exempt d’ironia, afirmà a la contracoberta que “aquest Vestigis són la meitat dels poemes escrits en els darrers deu anys i que han sobreviscut a llibres no editats que no van interessar a cap jurat ni a cap editor. Són els Vestigis propis, els que em toquen. Comença amb el que ja m’havien decidit, el 26 de gener del 1939, abans de néixer, i acabo amb la meva mort, que calculo, ple d’optimisme i malgrat la meva poca qualitat biològica, entre el 4 de març i el 23 d’abril del 2033”. Deixà inèdit el poemari Vestigis d’altri. La seva poesia transita entre l’autobiografia, la temàtica de l’amor –Jover no amagava els seus divorcis i les trifulgues amb les dones i ho deixava per escrit en els seus poemaris i en les seves notes biogràfiques– i els poemes de circumstàncies.
Segons Ramon Alcoberro, “cultivà la poesia de l’experiència, i se’l pot considerar un secundari de luxe com a seguidor de la línia poètica de Tomàs Garcés, Miquel Martí i Pol i Miquel Desclot”. Persona que no es va prodigar a la premsa, va escriure esporàdicament a les revistes Armoria, la publicació anual de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, Passadís. Quadern de lletres, Revista d’Igualada, Serta i Els Marges.
Sergi Jover, que se circumscriu dins d’una certa bohèmia barcelonina dels anys seixanta i setanta del segle passat, era un home que tenia un interès per la cultura en un sentit ampli, i prova d’això era que va ser un home polifacètic: a més d’escriptor, també va ser actor, dibuixant i traductor, tot i que sovint amb una projecció discreta. Començà els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, tot i que no els acabà. Allí tindrà de professor de literatura catalana Ricard Salvat, que l’influirà positivament i que l’introduirà en el món del teatre professional. Gràcies a ell, Jover aconseguirà petits papers a la Companyia Adrià Gual en obres com Ronda de mort a Sinera, d’Espriu, i Mort de dama, de Llorenç Vilallonga, entre d’altres. També se li encarregarà de dibuixar els decorats d’Els herois i les grandeses, de Serafí Pitarra, dirigida per Biel Moll el 1970. En l’àmbit teatral compartirà escenari amb Montserrat Carulla, Ovidi Montllor, Enric Majó, Carme Sansa, Alfred Lucchetti, Joan Borràs i Montserrat Garcia Sagués, entre d’altres.
A Vida meva el poeta explica la diversitat de feines que va tenir i es desprèn que va ser un tastaolletes: fa de fotògraf al Bocaccio –“on cada nit contemplo l’ascensió i caiguda de la divina esquerra”–, és professor ocasional a l’Escola de Teatre Adrià Gual, exposa com a dibuixant a la Galeria Gall Galleret, treballa amb Jaume Vallcorba i Oriol Tresserra a Aiguadevidre en edicions de serigrafia, continua com a actor, és ajudant de direcció de Ricard Salvat amb Les Bacants, d’Eurípides, és coadministrador d’una companyia teatral, és locutor a Ràdio Vallès, treballa en empreses de producció musical i finalment, i durant uns quants anys, obre la seva productora de cinema publicitari.
És destacable la seva faceta de traductor del txec al català i al castellà, amb uns textos d’una qualitat notable: juntament amb Paloma Rancaño, tradueix dos llibres: Historia de la Tercera Internacional: la política de frente único (1921-1935), de Milos Hajek, el 1984; i La broma, de Milan Kundera (1984); i també el poema infantil “Rodolava, rodolava”, del Premi Nobel Jaroslav Seifert (1985). I, en solitari, nou poemes de Terra, terra (2006), de Sándor Márai.
El seu compromís amb el país va ser una constant: va ser un dels 280 intel·lectuals que es van tancar al Monestir de Montserrat el desembre de 1970, s’afilià al PSUC i s’entusiasmà amb el procés independentista català. Va ser membre de l’Institut de Cinema Català, on col·laborà com a director de fotografia amb Francesc Betriu, Jaime Camino i Josep Maria Forn, i entre el 2003 i el 2014 va formar part de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès, primer sota la presidència d’Oriol Bohigas i després de Francesc Cabana, on, al cap de poc temps, dimití perquè creia que la institució –aleshores la composició de la seva junta era molt diversa– no donava suficient suport al procés independentista.
Personalment el vaig tractar força a partir del 2011, quan era membre de la junta de l’Ateneu Barcelonès –concretament ponent de la secció de llengua i literatura– i va impulsar un acte d’homenatge al meu pare, en el qual em va demanar suport. De tracte molt agradable, els anys que el vaig conèixer tenia la pinta d’un dandi, o fins i tot d’un lord anglès: ben plantat, elegant i amb bastó, parlava pausadament i el seu posat l’allunyava de l’eclecticisme actoral que havia desplegat temps enrere. Era tot un charmant, una persona entranyable amb un punt pintoresc. Des d’aquí li retem un petit homenatge a aquest homme de lettres que va posar més d’un gra de sorra per fer més robusta la cultura catalana.