Peret, l’alegria de viure

Deu anys sense Peret (1935-2014) són molts. Però la perspectiva també ens ajuda a mostrar la magnitud de la seva grandesa personal i cultural. Va inventar, com proclamava ell mateix, un gènere tan català com la sardana: la rumba catalana. Probablement s’hauria posat les mans al cap en veure com el govern espanyol va intentar que la Unesco la declarés patrimoni immaterial no com a “catalana” sinó com a “espanyola”. No fos dit que un gitano català en va ser el creador.

Certament, Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró, va idear, inventar, interpretar i llançar a tot el món un estil ja universal. Si André Breton va ser el guia espiritual del surrealisme, l’il·lustre gitano va trobar la fórmula per fer-nos ballar i viure la vida amb alegria malgrat les penúries, ja siguin socials o polítiques. El còctel de música llatina, guitarres flamenques i l’alegria innata dels gitanos va servir, primer, per forjar alguns èxits que el franquisme va aprofitar per vendre una falsa idea d’espanyolitat i, després, per obtenir un estatus diametralment oposat quan els crítics i intel·lectuals es van adonar que el que Peret estava fent era una revolució.

Abans que Estopa i Los Manolos, entre molts altres, n’esdevinguessin els deixebles més reconeguts, tòtems del flamenc com Camarón de la Isla, amb Volando voy, i Paco de Lucía, amb Entre dos aguas, ja s’havien rendit a la rumba i al ventilador de Peret. En el disc d’homenatge que se li va fer el 2000, fins i tot una llegenda com David Byrne va cantar-hi en reconeixement de l’aportació del català a la cultura popular d’arreu del món. La música de Peret, és clar, no va sorgir del no-res. Estava molt vinculada a les celebracions dels gitanos al Raval barceloní, el Maresme, Lleida i la Vila de Gràcia.

La seva condició de paio d’un avi seu va fer que sempre es declarés gitano, català, paio català, fill de Mataró i criat a Barcelona. De jove, seguint les passes del seu pare, es dedicava a la venda ambulant mentre practicava la guitarra i actuava al costat d’artistes de flamenc. Havia debutat amb dotze anys en un festival infantil al Teatre Tívoli i el 1947 ja va gravar el seu primer disc. El gran salt el va fer el 1967 amb la cançó Una lágrima. Ja com a professional i actuant arreu del món, va tornar a endevinar la tecla amb El gitano Antón, un altre tema que els estrangers, en ple boom turístic, no paraven de ballar a les platges catalanes. El 1971 va trencar totes les barreres amb la seva cançó més coneguda, El borriquito. “Que tú y que tú y que tururú. Borriquito como tú”, cantava Peret. Ningú se’n va adonar, però “el borriquito” era en realitat el dictador. O sigui, una cançó de protesta en tota regla. Com si fos Raimon. Va ser número 1 als Països Baixos i Alemanya. El seu èxit era tan desaforat que el 1974 TVE el va enviar a Eurovisió amb el tema Canta y sé feliz, en l’edició més recordada de totes: la del triomf d’Abba.

Tot i que molts el veien com un Manolo Escobar més, ja havia introduït el català en la rumba als anys seixanta, sobretot amb una de les seves cançons més personals, El mig amic, dedicada al seu pare. Per a ell era una cosa natural, perquè el català ha estat de sempre la llengua vernacular dels gitanos catalans.

El 1982 va tenir una revelació espiritual i va abraçar la fe evangèlica. Va ser pastor i predicador, fet que el va allunyar temporalment de la música. Per això mateix, el seu retorn el 1991 amb el disc No se pué aguantar va suposar un gran punt d’inflexió. Ja no era el Peret associat als èxits dels estius i les festes majors. La rumba havia estat a l’UCI i, arran del seu retorn, va recuperar no només la popularitat, sinó que finalment es va considerar una part més del patrimoni cultural i artístic català. El gènere es va despertar i molts joves músics van tornar a veure la llum. Un dels seus grans moments va ser la memorable actuació en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics al costat de Los Amaya i Los Manolos amb aquells versos que encara ressonen a Montjuïc: “Ella té molt poder, ella té molt poder. Barcelona és poderosa, Barcelona té molt poder.”

Un any abans del seu traspàs va viure un altre gran moment artístic, el Concert per la Llibertat al Camp Nou, l’estiu del 2013. Amb uns pocs acords, es va posar a la butxaca un públic que segurament uns anys abans hauria trobat la rumba un estil de segona. En els seus últims anys, va refermar el seu compromís amb el país, fins i tot abraçant el sobiranisme.

El documental de Carles Prats ¡Cuchíbiri, cuchíbiri! La rumba de Peret va ser probablement el millor epitafi d’un personatge que va passar de ser un símbol de l’Espanya casposa dels seixanta a convertir-se en un referent social i cultural.