comunicació
Mor René Grando, històric periodista de Perpinyà clau en la gestació de TV3
Va escriure juntament amb Xavier Febrés i Jaume Queralt una sèrie de reportatges pioners sobre l’exili republicà a ‘L’Indépendant’, que van tenir continuïtat amb dos llibres més
El periodista i escriptor de la Catalunya del Nord René Grando (Perpinyà, 1948) va morir ahir als 75 anys a la clínica Pasteur de Tolosa deixant com a gran llegat les seves investigacions pioneres de la retirada dels republicans el 1939 cap a França i els camps de concentració, un tema que en aquell moment, el 1979, era encara tabú. Va ser també un home clau en la gestació de TV3. Va ser-ne el cap d’informatius el 1981 i el 1982, abans de l’inici de les emissions, ja que era l’home ideal per fer d’enllaç amb France 3 Sud, el canal que va col·laborar amb la televisió catalana quan aquesta estava preparant tota la seva futura estructura informativa.
Va fer les seves primeres passes com a periodista col·laborant en l’edició que tenia L’Indépendant a la Costa Brava als anys setanta. En aquells moments era el gran diari de referència a la Catalunya del Nord i Occitània. Després, va entrar a formar part de la redacció que tenia el mitjà a Perpinyà. Va ser llavors quan va contactar amb els periodistes Xavier Febrés, el corresponsal a Barcelona, i Jaume Queralt (1941-2020), per posar en solfa un especial sobre els 40 anys de la fugida dels republicans a les acaballes de la Guerra Civil. Van aparèixer set capítols a doble pàgina que van tenir un èxit formidable i inesperat entre els lectors. Ho ha recordat Febrés, en motiu del traspàs del seu col·lega i amic: “La recerca va incloure arxius, entrevistes de supervivents i desplegament fotogràfic.” “Sospitàvem –hi afegeix– que no ens en sortiríem sense tocar sensibilitats encara molt vives, però un hàbit del nostre caràcter consistia a informar encara que fos a contracorrent, tot i no imaginar que arribés a commocionar els lectors com ho va fer.” Va ser periodisme d’investigació de primer ordre, del que es troba a faltar.
El primer capítol va sortir l’11 de febrer del 1979. Va quedar tan material als calaixos que els autors van publicar els llibres Vous avez la mémoire courte i Les camps du mépris. Febrés ha publicant recentment El tresor de la Vajol amb l’editorial Gavarres que recupera elements d’aquella investigació.
“En Grando era un periodista independent, d’una nova generació que en aquell temps en dèiem de carrer, irreverent i un referent per molts d’aquella generació i dels que vindrien després.” Va arribar a ser el subdirector de la secció local de Perpinyà de L’Independent i Febrés considera que hauria estat el director si no hagués anat a Barcelona a col·laborar amb el projecte de TV3.
El seu antic diari, L’Indépendant, ha publicat una nota de comiat en què un dels seus antics col·legues, el periodista Michel Badrignans, rememora la seva figura: “Tenia un do, va aportar un nou estil i després va ser un amic entranyable i generós.” Quan va tornar de Barcelona es va incorporar a la redacció de La Dépêche du Midi a Tolosa, on va fer informació política i judicial. No va deixar mai d’escriure llibres influïts pel seu coneixement de l’exili republicà. El 1994 va publicar la novel·la Les babouins du zoo de Barcelona, que connectava amb la retirada i els camps de concentració. Deus anys després una novel·la negra situada a Perpinyà: Tapas bulgares pour Germinal Poco. El seu últim llibre el va dedicar al tràgic destí del famós torero de Nimes Nimeño II, que es va suïcidar el 1991.
També va dirigir produccions documentals, l’última Espagne-France, Deux guerres pur la liberté (2009). En una entrevista a La Dépêche du Midi, Grando considerava que la Guerra Civil espanyola havia estat el primer conflicte bèl·lic “mediàtic” de la història cobert pels mitjans de tot el món.
El periodista, que vivia com a jubilat a Sant Cebrià de Rosselló, era fill d’un activista socialista que sempre va donar suport als republicans espanyols, i nebot del reconegut poeta Carles Grandó, membre del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans.
La seva dona, Marie-Claude, havia mort l’any passat a causa d’una leucèmia. “Fins al final, el seu major plaer va ser seure a la terrassa d’un cafè per llegir el seu diari”, ha explicat Cerise, un dels seus fills a L’Indépendant. Conservarà la imatge del seu pare com a “observador, curiós de tot, a qui li agradava caricaturitzar la vida, un pare afectuós, àvid d’informació i cultura.”