Quan la llei de la dependència arriba massa tard
LA NOTÍCIA DEL LECTOR
La incapacitat de la llei de la dependència a l'hora de donar respostes convincents als grans dependents i a aquelles persones –normalment familiars directes– que se n'ocupen és prou coneguda. L'AVUI.cat s'ha fet ressò de diversos casos en què s'ha demostrat com la llei que havia de ser la gran solució per a un problema social, l'atenció als malats de llarga durada, s'ha convertit en un atzucac i, fins i tot, ha recollit casos particulars en els quals la solució als problemes generats pel fet de tenir un familiar malalt a la llar ha arribat per altres vies, independentment dels objectius marcats per la citada llei.
El cas és que, a un any i mig de l'aprovació d'aquella llei, els retards a l'hora d'aplicar-la, en comptes de remetre, continuen accentuant-se, i han arribat a produir-se casos com el que ens ha fet arribar Félix Carnero, veí de l'Hospitalet de Llobregat, que exposa el cas del seu pare, malalt d'Alzheimer des del 2004 i que va morir el 24 d'octubre del 2008 mentre esperava una ajuda via llei de la dependència que, en el seu cas, mai no va arribar.
Nascut a Los Molares, un llogaret d'Almonaster la Real (Huelva) l'any 1936, Marcelino Carnero va emigrar a Barcelona a mitjans anys seixanta. Treballador metal·lúrgic a la Seat i veí de l'Hospitalet de Llobregat, va començar a donar indicis de pèrdua de memòria als 67 anys i l'any següent se li va diagnosticar la malaltia d'Alzheimer. Tenia tres néts, tot i que només va arribar a tenir consciència real dels dos primers. Els seus fills van gestionar la petició d'ajudes previstes a la llei de la dependència tan aviat com es va obrir el període per fer-ho, el maig del 2007. Un cop reconegut el grau III nivell 2 de dependència, la família va haver d'insistir i fer-se "un fart de trucar a telèfons de suport i ajuda que no serveixen per a res", assenyala Félix Carnero. Finalment, el juliol d'aquest any, és a dir, catorze mesos després d'iniciar les gestions, una assistent els va visitar per preparar el pla individualitzat d'atenció (PIA) i anunciar una nova revisió al cap de sis mesos, una segona visita que arribarà massa tard. Tampoc els ha arribat cap proposta d'ajuda.
"Molest i empipat"
Félix Carnero es mostra "molest i empipat" per una situació en què els familiars dels malalts són els principals afectats: "És molt dur que el govern espanyol tregui una llei que després no serveix per a res, i és molt dur que ara diguin que la culpa és de la crisi econòmica. Partidari de "donar a conèixer casos com aquest perquè tothom sàpiga quina és la realitat", Carnero critica especialment el fet que es trigui tant a donar respostes a aquelles persones que, segons la llei, haurien de ser objecte d'especial atenció. "Hem esperat més d'un any a tenir una resposta que ara arribarà tard. si tot hagués estat més ràpid el meu pare se'n podria haver beneficiat".
A les despeses originades per la situació del seu pare –assistència a un centre de dia, persona acompanyant...–, Félix Carnero hi afegeix la "irritació" per "l'excusa de la crisi" i defensa que les administracions "haurien de mirar més les necessitats de la gent". Carnero, tot i que és conscient que el seu cas ja no té solució, assenyala que "ningú" li sap dir "què passa amb les gestions que hem fet un cop el meu pare ha mort" i s'ha adreçat al Síndic de Greuges per deixar constància del seu cas.
