L'‘encaixisme' empresarial: el Pont Aeri

El procés d'evolució
política d'Espanya i
de Catalunya no es
poden entendre sense el paper del món econòmic. Economia i política són dos mons estretament vinculats que arriben fins i tot a barrejar-se prou perquè hi hagi moments en què costi discernir quines decisions polítiques responen a interessos econòmics i a l'inrevés. Possiblement això sempre ha estat així i no és un fet patrimoni exclusiu de l'Estat espanyol, però és ben cert que l'existència a l'Estat d'una oligarquia econòmica i financera molt vinculada al poder ha condicionat els esdeveniments polítics.

Aquesta connivència d'interessos es troba clarament reflectida en la política de privatitzacions dels governs espanyols. Els primers d'iniciar la política de privatitzacions són els governs de Felipe González, entre 1985 i 1996. Els socialistes es defensen adduint que aquelles privatitzacions estaven motivades per la necessitat de reduir el dèficit de l'Estat i complir els criteris de convergència econòmica imposats pel tractat de Maastricht. Diuen que són molt diferents dels patrocinats pels dos governs d'Aznar entre 1997 i 2004. En el primer govern Aznar, amb Cristóbal Montoro exercint de ministre d'Economia, es venen al sector privat més de 60 empreses, que equivalen al 6,7% del PIB de l'època. Entre aquestes, les més importants: Endesa, Telefónica, Tabacalera, Argentaria, Repsol, Red Eléctrica i Gas Natural. En la presidència d'aquestes empreses el PP hi col·locarà persones afins ideològicament. És la convergència absoluta de la dreta política i l'econòmica.

Però si en algun lloc política i economia es troben de veritat és a la llotja del Bernabéu –un estadi, per cert, pagat amb fons públics–. Coincidint amb la primera onada de privatitzacions, el 1997, l'equip blanc guanya la Séptima amb Lorenzo Sanz de president i la llotja és un autèntic bullidor de negocis. Per bé que l'etapa daurada de la llotja es produeix sota l'eixida dels mandats de Florentino Pérez, president d'ACS i exnúmero dos del Partit Reformista de
Miquel Roca. Del seu pas per la
política, Pérez aprèn que certes coses es maneguen millor en
els cenacles privats que en els hemicicles públics. Ell ho nega, però. En una entrevista al programa Salvados de La Sexta assegura que a la llotja “no es fan negocis”. Resulta curiós, però, que pocs mesos després d'aquestes afirmacions el Consell General del Poder Judicial preparés un nou codi deontològic en el qual prohibia als magistrats anar a la llotja del Bernabéu. Un lloc que el sempre mordaç Jesús Gil, quan era president de l'Atlético de Madrid, va comparar amb “les caceres del Caudillo”.

Catalunya no ha restat aliena a l'existència d'una oligarquia econòmica madrilenya –que periodistes com Jaume Barberà o persones destacades de la societat civil catalana com Ramon Carner van batejar al seu dia com a “casta extractiva” o “casta xucladora”–, ans al contrari. A Catalunya existeix un important lobby econòmic amb interessos comuns que manté excel·lents relacions amb el poder econòmic madrileny. Un lobby que en certs casos transmet el poder per via hereditària, que des de la Transició fins avui mateix ha defensat i defensa l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Aquesta oligarquia catalana té importants interessos a l'Estat i als territoris llatinoamericans, on les grans empreses espanyoles tenen un paper rellevant, i de cap de les maneres poden acceptar un plantejament que allunyi Catalunya dels centres de decisió espanyols. La independència no és per a ells una opció.

El principal bastió d'aquest encaixisme empresarial és una agrupació d'empresaris que porta el significatiu nom de Pont Aeri i que aplega empresaris de Madrid i Barcelona. El nom prové de la línia que enllaça les capitals de l'Estat i Catalunya, per cert la ruta aèria més transitada d'Europa (o com a mínim ho era fins l'entrada en servei del tren de gran velocitat). El seu promotor és Enric Lacalle, diputat del PP el 1989, càrrec del qual va dimitir per ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

Lacalle, estretament vinculat a la Fira de Barcelona, coneix molt bé el món econòmic català i el poder polític conservador. El 10 de març del 2011 reuneix per primer cop els empresaris per sopar, precisament, amb el president de la Generalitat, Artur Mas. Per part madrilenya hi seran presents Florentino Pérez (ACS), José Manuel Entrecanales (Acciona), Antonio Vázquez (Iberia), Rodrigo Rato (Caja Madrid) i Borja Prado (Endesa). Per part barcelonina, José Manuel Lara (Planeta), Joan Rosell (CEOE), Joan Maria Nin (La Caixa), Emilio Cuatrecasas (Cuatrecasas, Gonçalves Pereira), Sandro Rosell (FC Barcelona) i Luis Conde (Seeliger i Conde).

A partir d'aleshores el fòrum es reuneix cada tres mesos amb personalitats influents del panorama polític: Mariano Rajoy, quan encara era candidat a la presidència del govern espanyol; Luis de Guindos, ja ministre d'Economia; el també ministre José Manuel García-Margallo; Esperanza Aguirre; Soraya Sáenz de Santamaría i el mateix príncep Felip, entre d'altres. L'entitat incorpora nous membres, tots ells selectes representants del poder econòmic: Salvador Alemany (Abertis), César Alierta (Telefónica), Isak Andic (Mango), Javier de Godó (Grup Godó), Santiago Bergareche (Cepsa), Antoni Brufau (Repsol), Antonio Catalán (AC Hoteles), i Joaquim Gay de Montellà (Foment del Treball), entre altres.

Un dels temes, possiblement “el tema”, que està sobre la taula en aquestes trobades és la situació política catalana creada a partir de la manifestació independentista del 2012 i la decidida voluntat del govern català i d'una part significativa del Parlament d'exercir el dret a decidir i portar el país cap a la independència. En la trobada amb el príncep Felip alguns empresaris li plantegen la necessitat de reformar la Constitució per donar cabuda al fet diferencial català i posar fi als greuges econòmics. La seva resposta no ha transcendit, però la Constitució no es toca.

Tot i mostrar-se públicament preocupats per la situació a Catalunya, així ho declara Salvador Alemany a Catalunya Ràdio, i tot i que el 2013 anuncien que faran públic un document sobre la seva posició, els empresaris d'una banda i l'altra de les terminals aeroportuàries són incapaços de consensuar-lo, per bé que els juristes Luis de Carlos (madrileny) i Emilio Cuatrecasas (català) compleixen la tasca encomanada d'elaborar un esborrany. A l'hora d'esmenar-lo ni els que tenen interessos comuns amb catalans es posen d'acord... i no arriba mai a redactar-se de manera definitiva.

Per bé que els empresaris no són capaços d'elaborar una proposta comuna, en els darrers anys han sorgit veus que repetidament han demanat primer el pacte fiscal, després la reforma de la Constitució i finalment el diàleg entre Mas i Rajoy. Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, ha estat el més prolífic, però també s'han pronunciat en la mateixa línia José Manuel Lara Bosch (que ha amenaçat de portar Planeta a Madrid si Catalunya exerceix el dret a l'autodeterminació), Josep Lluís Bonet (Freixenet), Isidre Fainé (Caixabank) i Josep Oliu (Banc de Sabadell). Tots ells rebutgen frontalment la secessió i no discerneixen retrets entre governants espanyols i catalans.

Els empresaris unionistes han intentat per tots els mitjans pressionar el govern de la Generalitat i més directament Artur Mas perquè abandoni la via sobiranista. Ho van fer, entre altres vegades, el gener del 2006 en un sopar amb Artur Mas i un selecte grup d'empresaris a casa del publicista Leopoldo Rodés; el gener del 2014 en un dinar d'empresaris amb Artur Mas al “civet de la Fonteta” a l'Empordà, apadrinats per Luis Conde. També van anar a visitar Rajoy l'Associació Catalana d'Executius, Directius i Empresaris el 2013 per demanar-li diàleg i PIMEC ho va fer el juliol de 2014, per bé que públicament van afirmar les dues parts que no havien parlat del procés. Rajoy, però, manté la posició immobilista.

Precisament PIMEC va convocar el 17 de febrer del 2014 un acte, de títol #diguemprou, que sota el mantell de reivindicar millores per a Catalunya criticava durament els polítics, inclosos els catalans. L'acte va acabar com el rosari de l'aurora, després que un grup d'empresaris independentistes brandessin estelades al crit d'independència. El president de PIMEC, Josep González, en va culpar els empresaris del Cercle Català de Negocis, associació d'empresaris per l'Estat propi, que temps després deixaria la patronal de la petita i mitjana empresa atès que la direcció no feia cas, al seu entendre, del sentiment majoritari expressat pels socis de PIMEC en una enquesta del 2012, en la qual un 81,5% consideraven viable un estat propi i un 66,8% eren partidaris de la independència. Xifres semblants a un sondeig de la patronal vallesana CECOT, en què el 53% dels empresaris eren partidaris de l'estat propi.