El nou memorial de greuges
2013. El llarg i documentat memoràndum que la Generalitat redacta per il·lustrar els incompliments i deslleialtats del govern central amb Catalunya aconsegueix el mateix resultat que els seus precedents històricament: res es mou a Madrid
de la Comunitat de Madrid
Al llarg de la seva història, Catalunya sempre ha intentat carregar-se de raons per fer veure a la capital del regne que les necessitats catalanes no són satisfetes. D'actes de provocació que acostessin Catalunya a la ruptura amb Espanya n'hi ha hagut de comptats (els protagonitzats per Macià i Companys, respectivament). Els catalans, potser perquè tenim la fama de ser persones assenyades, ens hem anat queixant i només quan la pipa estava ben plena ens presentàvem a Madrid amb una minuta de peticions insatisfetes: els memorials de greuges. De documents d'aquesta mena al llarg de la història n'hi hagut tres: un el 1760, un altre el 1885 i el darrer el 2013.
El del 1760 és doblement meritori, perquè qui regna a Espanya és Carles III, fill del monarca que ha abolit totes les llibertats dels catalans, Felip V. Aquell memorial de greuges pretenia, amb prudència i alhora habilitat, que el rei acceptés la personalitat històrica de Catalunya, assimilada per Castella des del 1714. Per la seva banda, el del 1885 –redactat, en la part més teòrica, per Valentí Almirall–, com el seu precedent, intenta explicar al rei espanyol, en aquest cas Alfons XII, que la política unitarista del règim malmet els interessos materials i morals de Catalunya. El memorial del 1885 es considera el primer acte polític del catalanisme a Espanya. Tot i que l'impacte del document va ser notable en els cercles polítics de Madrid, la seva eficàcia política va quedar limitada per la mort inesperada del rei espanyol.
El memorial de greuges del 2013 és un extens informe amb data 15 d'octubre que porta per títol La deslleialtat de l'Estat respecte de Catalunya. Balanç de situació. Talment com si la història es repetís, abans d'arribar a la presentació d'aquest document es van fer altres passes. A principi del 2012 els presidents de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, l'Ateneu Barcelonès, el Foment del Treball i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre es van reunir a l'Ateneu Barcelonès per reivindicar un nou pacte fiscal per a Catalunya. L'acte va tenir el suport dels sindicats Comissions Obreres i UGT. Aquesta convocatòria era la reedició de la convocada el 1899 pel doctor Bartomeu Robert en representació de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País. Ell, juntament amb quatre presidents d'altres entitats del món cívic i econòmic del país, va reclamar un concert econòmic per al Principat. Ara, com aleshores, la petició va ser desatesa pel govern espanyol.
Un mes després d'aquest clam de la societat cívica, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció d'Esquerra Republicana presentada a instàncies del diputat Pere Aragonès, que va ser esmenada per ICV-EUiA i el PSC. A la moció es constatava que l'objectiu de dèficit del 0,7% del PIB imposat per l'Estat al govern català per al pressupost del 2013 era incoherent amb el nivell de despesa pública assumida per les diferents administracions. En aquest sentit, el redactat de la moció manifestava que hi havia un repartiment injust dels límits de dèficit. Com a conseqüència d'aquesta política del govern central, les finances catalanes es veuen abocades a una situació pràctica de bloqueig.
El punt tercer de la proposta aprovada pel Parlament parla obertament d'una “llarga llista de deslleialtats i incompliments amb relació a les finances de la Generalitat i a les inversions a Catalunya”. Deslleialtats i incompliments que es resumeixen en quatre punts. La moció es clou reclamant al govern de l'Estat que compleixi els acords presos, que estableixi un calendari de pagaments pendents i que introdueixi un seguit de canvis fiscals i legislatius que permetin respirar a les finances catalanes. De nou, la resposta és ignorar la queixa.
Durant els mesos següents, i en ple avanç del procés sobiranista –el 23 de gener el Parlament aprova la Declaració de Sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, que el Tribunal Constitucional suspèn al maig–, Catalunya intenta, sense sort, negociar un finançament més just. Un dia abans que es presenti el nou memorial de greuges, el comitè executiu del PP es reuneix per deixar ben clar que aquí no es toca res. Els populars desautoritzen així la seva representant a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que uns dies abans havia fet referència a un “finançament singular per a Catalunya”, declaracions que haurà de matisar tot dient que “el finançament que defensava el Partit Popular de Catalunya garantia la igualtat i no era específic per a ningú, era per a tots”.
L'endemà, la Generalitat presenta la minuta del que el govern espanyol li deu: 9.375 milions d'euros. Deute que el creditor, òbviament, no reconeix. Oriol Junqueras, líder d'ERC, hi afegirà l'endemà 1.000 milions més provinents de l'augment que el govern espanyol va fer el 2012 sobre l'IVA i el 2013 sobre els impostos especials que graven l'alcohol i el tabac. La Moncloa insuflava aire amb la recol·lecta a les seves malmeses finances, obviant que un 50% del que recaptés amb l'IVA i un 58% del recollit pels impostos especials haurien d'anar a les arques de la Generalitat. L'Estat va esgrimir que la llei de finançament autonòmic, la LOFCA, no l'obliga a fer aquestes transferències. Feta la llei, feta la
trampa.
Mil milions amunt, mil avall, el fet és que el deute d'Espanya amb Catalunya es una autèntica càrrega de profunditat en contra de la capacitat d'autogovern del mateix país. Si a això hi sumem el fet que Espanya obre i tanca l'aixeta del fons de liquiditat autonòmica a conveniència –l'octubre del 2013 no havia transferit a la Generalitat 1.700 milions compromesos, cosa que porta l'administració catalana a endarrerir pagaments–, no és estrany que Catalunya entengui que ha d'emprendre el seu camí sense mirar enrere.
L'informe del govern posa de manifest que a banda de l'insuficient model de finançament i d'una fixació injusta de l'objectiu de dèficit, l'Estat no compleix ni tan sols els compromisos adquirits en matèria d'inversions, dotació que, per arrodonir-ho, baixa any rere any: el 2013 es destina a Catalunya un pressupost d'inversions un 23% inferior al del 2012, mentre que la retallada a la resta del territori espanyol és només d'un 8%. Els números canten.
El memorial català fa palès que Espanya ha posat en mode off la línia de diàleg amb el Principat. El darrer cop que es va reunir la comissió bilateral entre els dos governs va ser el 19 de juliol del 2011, quan Zapatero encara era president. En aquella trobada es va quantificar en 759 milions d'euros la xifra que l'Estat abonaria de l'exercici del 2008 a la Generalitat, segons el que establia la disposició addicional tercera de l'Estatut. Igualment, l'Estat es comprometia a cedir 150 edificis propietat de la Seguretat Social, entre els quals hi havia vuit hospitals, ambulatoris i la seu de l'Institut Català al carrer Balmes de Barcelona.
La comissió no només no s'ha reunit des d'aleshores, sinó que el govern del PP no ha respectat els acords presos. El fet que la relació bilateral hagi quedat trencada en aquest àmbit provoca, de retruc, que no es reuneixi la junta de seguretat –està inoperativa des del 2009– ni la comissió mixta de transferències, que és on es negocien les competències que s'han de traspassar. De fet, des de l'any 2011 no hi ha hagut cap nou traspàs a la Generalitat ni s'han ampliat els existents. I això que a l'entorn d'algunes matèries ja s'havia creat la preceptiva ponència tècnica i només calia abordar el tram de la negociació. Evidentment, el PP no ha volgut saber res de la concessió de les competències establertes en l'Estatut que van sobreviure a la retallada del Constitucional.
La situació del català –Espanya incompleix nombroses directrius europees sobre la protecció de les llengües minoritàries, malgrat haver firmat els compromisos internacionals–; el retorn dels papers de Salamanca que s'havia acordat amb l'administració socialista; les aportacions als equipaments i infraestructures culturals; l'agressiva política educativa del ministre Wert i la invasió de competències en matèria d'immigració formen part de la llarga llista de retrets que la Generalitat presenta a Madrid. A l'altra banda de la taula, però, no hi ha ningú disposat a escoltar.