Sense - El Punt

CARA. la

de. a. galeria

“Sense art, el món seria molt més gris” El valor simbòlic del galerista

Miró o Picasso? Els dos.

Un segle de la història de l'art? El Renaixement.
Un poeta? Federico García Lorca.
Un músic? Jordi Savall.

Una obra estimada? ‘La Capilla', de Mark Rothko.
Una obra que mai es vendria? ‘Las Meninas', de Velázquez.

Una ciutat que representa l'art? Nova York.

L'art ha de ser subvencionat? S'ha de subvencionar la creativitat, la investigació, la cultura...
Per què la gent ha de comprar art? Aporta vida a la seva vida.

Com seria el món sense art? Seria un món molt més gris.


Tots els bons galeristes han de ser alguna cosa més que excel·lents venedors. Han de tenir valor simbòlic. Que el seu treball, el seu espai, els seus catàlegs, la seva persona, les seves presències i les seves absències remetin a una manera de fer en l'art, o a un corrent, o a un autor concret, o a un suport, o a un temps. Miguel Marcos té aquest valor emblemàtic que ens situa en un fragment de la història de l'art: la pintura espanyola dels anys vuitanta. Una pintura filla de la modernitat, de la renovació, de la reivindicació del traç del pinzell després d'haver reconegut que l'art és també immaterial. La pintura pintura dels setanta i vuitanta es reivindica des de la negació de molts que van creure que l'art conceptual i els mitjans tecnològics farien desaparèixer el llenç. Però no va ser així: autors com ara Xavier Grau, Alcolea, Miquel Barceló, Campano, Carlos Franco, García Sevilla, Antón Patiño, Santiago Serrano, José María Sicilia, Uslé, José Manuel Broto o Víctor Mira, entre altres, van reinventar la tradició afegint-hi pensament al color i les formes de les teles.

Miguel Marcos forma part d'aquesta generació perquè abans de situar-se al capdavant d'una sala d'art també va utilitzar el pinzell. Per això, la seva tasca galerística ha anat encapçalada per la pintura del seu moment i la seva generació. Marcos té una sentència que defineix molt la seva línia: “A un artista el salva la seva obra; a un galerista, el seu criteri.”

Abans que obrís espai a Barcelona, Miguel Marcos es va presentar a Barcelona amb l'exposició Los años pintados, una mostra que es va muntar a les Drassanes l'estiu del 1995 i que representava el manifest visual d'un moment artístic on es trobaven representats els autors citats. Uns pintors que el crític Juan Manuel Bonet, al catàleg de l'exposició, situava com una tercera important generació del segle XX. La primera, la de les avantguardes cubistes; la segona, la dels informalistes, i la tercera, la representada a Los años pintados. Per Marcos, aquesta mostra va ser una manera d'explicar-se com a galerista i també com a persona. Una forma de mostrar el seu passat, el seu present i el seu futur com a galerista.

Molts d'aquests autors han tingut uns camins intensos que han portat a paratges que la pintura mai havia explorat. Marcos així sempre ho havia intuït i per això va ajudar artistes com ara Víctor Mira, un geni la tràgica mort del qual no va diluir sinó que va intensificar el dramatisme de les seves composicions. Los años pintados és la visió coral del seu treball. Mira sempre va ser la seva aposta individual, tret de la positiva fixació que sent per l'obra de Brossa.

Nascut a Flix però criat a Saragossa, la seva identitat aragonesa, que expressa amb la tenacitat dels seus principis, no ha estat obstacle per desenvolupar un cosmopolitisme que l'ha portat a obrir galeria a Tarragona, Madrid, Saragossa i Barcelona (carrer Jonqueres, 10, enfront de la cèlebre Casa de las Mantas). El seu vincle amb Catalunya, a més de naixença, treball i residència –que no és poca cosa–, es reforça pel seu apassionament per l'obra de Brossa, el que demostra que en l'art la defensa d'un model no treu l'amor per la globalitat de l'art. Des del 1995 promou la seva obra i ha comissariat arreu del món mostres dedicades al gran mestre de la poesia visual.

Per Miguel Marcos, l'art es troba avui poc catòlic. “L'art està congelat. El sistema ha fallat perquè no ha sabut vendre la cultura, no hi ha educació artística des de l'escola, i això fa que el món galerístic se'n ressenti”, explica el galerista, que es nega a seguir certes pautes que marca la contemporaneïtat. “Mai vendré una peça per internet.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.