Una cinquantena de corresponsals forans treballen establerts a Catalunya

La corresponsal d'Art in America Kim Bradley va néixer a Oregon, als Estats Units. Ha viscut durant molts anys a Los Angeles i Santa Fe, i fa vint anys que viu a Barcelona i que es dedica a escriure sobre art i altres temes relacionats amb l'Estat.

Bradley assegura que «malgrat que hi ha polítics que ens fan pensar que la situació del català és molt dolenta, sens dubte hi ha hagut grans avenços dels quals tots poden sentir-se orgullosos». En aquest sentit, la corresponsal nord-americana és del parer que, en la vida diària, «la manera com els catalans viuen el bilingüisme és un model de convivència i saviesa».

«Considero positiva la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya pel que fa a les activitats artístiques», afirma Bradley, que assegura: «L'art és universal, és patrimoni de tothom; per tant, la cooperació entre les institucions sempre ens beneficia.» Així mateix, la corresponsal d'Art in America, resident a Barcelona, manté que qualsevol col·laboració que faciliti el préstec d'obres d'art, l'intercanvi d'exposicions, el finançament compartit, etc. «és prova de la bona fe i del saber fer de tots plegats».

«No tinc paraules per expressar com m'aprecio Catalunya, però amb tristesa em pregunto si es valora prou el que tenim», reflexiona Bradley. «Les grans despeses en publicitat i en promoció de Catalunya i de Barcelona no serviran de res si no es fa més atenció en la neteja dels entorns naturals i urbans, en la seguretat dels ciutadans i els visitants, i en la preservació dels elements més característics d'aquest indret, siguin boscos centenaris o siguin antigues boques de metro», adverteix la corresponsal d'Art in America.

Va arribar a Catalunya el setembre del 1974. Turner confessa que s'havia enamorat del país en viatges anteriors, i quan li va sorgir l'oportunitat de venir-hi a treballar no s'ho va pensar dues vegades. Treballava com a periodista esportiu, però això no li donava la residència, així que es va decidir a obrir una acadèmia d'anglès, i amb el permís de professor va aconseguir el permís residencial. Entre setmana treballava de professor i els caps de setmana continuava fent de periodista, però al cap de pocs anys va haver de deixar les classes per excés de feina.

Turner prefereix no pronunciar-se sobre política perquè treballa per a una organització internacional (UEFA), però sí que parla de la seva experiència al país. Considera que el millor de Catalunya és l'actitud de la gent: «M'han acollit d'una manera magnífica, ara Catalunya és casa meva.» Explica que a Suïssa la gent té un caràcter i una cultura bastant diferents, i que ell s'identifica més amb els mediterranis. Pel que fa al català, la gent l'ha ajudat: «Un estranger que vol parlar català es veu com una rara avis. La gent n'estava contenta i m'ho perdonava tot.» Considera molt positiu que s'ensenyi i es parli el català: «Qualsevol llengua és bona. La llengua és per comunicar, i mai no ha de representar un problema. No entenc que la gent utilitzi una llengua com a arma política.»

D'altra banda, per a ell el pitjor de Catalunya és el fet que després de 35 anys no pugui votar: «No puc votar, ni jo ni les meves filles, nascudes aquí, i crec que el vot és imprescindible, és la base de les democràcies.»

Actualment ja no exerceix de corresponsal d'esports, sinó que es dedica a les publicacions i a fer informes tècnics per a la UEFA, feina que l'obliga a passar gran part del temps viatjant arreu del món.

Justin Webster és anglès, viu a Santa Coloma de Cervelló i fa divuit anys que és a Catalunya. Ha treballat com a col·laborador de diversos mitjans del seu país i actualment és soci de la productora J.W. Productions, dedicada a l'elaboració de documentals i reportatges per a cadenes de televisió d'arreu del món.

Webster té, en general, una bona opinió de Catalunya. Pensa que el millor que té el país són unes certes formes de creativitat, com és el cas de la cuina, i el pitjor que hi veu és «una certa tendència a l'aïllament». Segons considera, la relació Catalunya-Espanya no representa cap problema en un sentit social, i manté que és més fluida ara que en els darrers anys, a conseqüència, segons diu, que «els catalans viatgen més cap a Espanya». Webster creu que els conflictes es produeixen bàsicament sobre fets puntuals, sobretot relacionats amb qüestió de diners, i que els enfrontaments són «sobretot politicofinancers».

Quan va arribar a Catalunya es va esforçar a entendre el català des del començament, però els primers anys no el parlava. Té tres fills, i amb ells va començar a parlar-lo, i es va enamorar de la llengua amb les cançons infantils, segons explica, ja que afirma que «el català és molt ric en aquestes cançons, igual que l'anglès».

Webster entén el sentiment d'independència de Catalunya, però pensa que aquesta qüestió no hauria de comportar cap enfrontament. Afirma que en el seu cas són una productora independent, i que intenta ser un periodista independent; per tant, entén perfectament aquest concepte des del vessant del sentiment.

Marina Dimitrova és corresponsal a Barcelona del segon diari més important de Bulgària, Standart News. Dimitrova opina que la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya és tensa. Les causes són, segons ella, la llengua, l'independentisme i l'economia. Afirma que Espanya necessita Catalunya, tenint en compte que una cinquena part de l'economia estatal l'aporta Catalunya.

Pel que fa a la situació del català, creu que la utilització i la protecció que se'n fa són correctes, però que l'ús a les universitats limita els estudis dels estudiants estrangers. Per l'absència de l'espanyol a les classes, els és més difícil l'aprenentatge, i com a conseqüència la majoria acaben optant per universitats amb ensenyament en espanyol. Dimitrova ha estudiat filologia eslava i fa un curs que estudia català. Sobre la possible independència de Catalunya, Dimitrova no és optimista. Segons el seu criteri, una futura lluita per la llibertat i independència econòmica, no la veu viable perquè Espanya no permetria mai la pèrdua d'alguna comunitat, i Catalunya no n'és cap excepció. Per Dimitrova, el millor de Catalunya és la seguretat pública, la sanitat i el turisme (que aporta al país un seixanta per cent del producte interior brut), i el pitjor, el problema de l'habitatge i el baix nivell de vida. Com a solució proposa una formació bàsica d'economia per als ciutadans.

Ell mateix va triar venir de corresponsal a Catalunya des de l'Argentina perquè li va agradar el dinamisme de les ciutats catalanes, i ja fa deu anys que és a Barcelona. Ha treballat com a corresponsal i fotoperiodista per diversos mitjans però actualment ja està deixant d'exercir com a periodista.

Algañaraz prefereix no opinar sobre les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya, tot i que afirma que són bones i s'han de mantenir. Creu que tan Catalunya com el País Basc podrien ser independents econòmicament però serien estats tan petits que es perdrien: «Catalunya és una identitat dins d'Espanya». Pel que fa a l'idioma, mai li ha representat cap problema perquè s'ha pogut comunicar en castellà. Ara ja parla bé el català, però de totes maneres pensa que és bo que les dues llengües coexisteixin perquè tothom pugui comunicar-se amb facilitat. Creu que l'idioma no ha de representar cap barrera ni discriminació per a ningú. També afegeix que és important mantenir la llengua catalana, perquè la llengua és la que manté la identitat cultural. Està totalment d'acord, doncs, amb l'ús de la llengua catalana tant en els àmbits públics, com en escoles o en la resta d'àmbits.

El que més li agrada de Catalunya o, més aviat dels catalans, és que «són culturalment molt progressistes, avançats en coneixements». Respecte el pitjor, prefereix no pronunciar-se: «Cada cultura és diferent i dins de cadascuna hi ha de tot. El que distingeix als ciutadans són els costums i aquests no poden agradar ni desagradar: simplement t'hi adaptes o no t'hi adaptes. A tot arreu hi ha coses bones i coses dolentes.» Troba que no s'ha de criticar cap cultura ni costum, perquè es tracta d'un aspecte massa subjectiu.

Roberta Bosco viu a Catalunya des de fa molts anys, i per a ella el català no és cap problema; de fet, la seva filla, que ja ha acabat els estudis a la Pompeu Fabra, s'ha escolaritzat en català. Considera, però, que caldria donar un nou impuls al bilingüisme, en què considera que ha guanyat molt terreny el català, i facilitar més la utilització del castellà, sobretot als immigrants, «perquè els és molt difícil l'escolarització en català». La relació de Catalunya i Espanya és per a Bosco una relació complicada que té molts matisos i que en algun cas «sembla un diàleg de sords». Li costa entendre la reivindicació independentista, i no la coneix prou bé, i menys la que ve de l'esquerra. Confessa que sempre havia pensat que el nacionalisme era de dretes. Per a aquesta periodista italiana resident a Castelldefels, la millor solució per satisfer les aspiracions catalanistes i la relació amb Madrid seria la d'un model d'estat federal, encara que no veu malament la solució de les autonomies. Treballa des de fa tretze anys com a corresponsal a Catalunya de l'edició italiana de la revista especialitzada en art Il Giornale dell'Arte, i també col·labora en diverses publicacions de viatges del grup Rizzioli Corriere della Sera, per la qual cosa ha publicat molts reportatges sobre Barcelona i Catalunya, on diu que es viu molt bé. Recomana especialment els recorreguts pel modernisme i les rutes del vins catalans. La molesta molt que a Catalunya s'utilitzi el nacionalisme per «discriminar» els immigrants llatinoamericans, i que la Generalitat sigui «més receptiva a cultures estrangeres que a les de la resta de l'Estat».

«Catalunya és un país que ho té tot, una gran riquesa geogràfica i històrica, i on la gent et tracta amb respecte. Després d'haver viscut en altres països, he decidit que aquest és el meu lloc, on vull morir. Estic enamorat de Catalunya», diu Mariano Facundo López, nascut a Buenos Aires fa 34 anys, instal·lat a Catalunya des del 2005, pare d'un nen argentí que «ja fa més temps que és aquí que allà». Viu a Vilassar, davant del mar, on té pau i tranquil·litat a mitja hora de Barcelona.

Ràdio Universitat de Belgrano és una emissora comercial de l'àrea metropolitana de Buenos Aires, que va néixer com una ràdio universitària, i té un conveni de col·laboració amb la BBC per a l'Amèria Llatina. A Mariano Facundo li van donar a triar tres possibles destins internacionals i finalment va venir a Barcelona com a corresponsal als estats espanyol i francès. «Llavors coneixia Catalunya només com a turista i gairebé no sabia res de la seva realitat com a país.»

No veu viable la independència de Catalunya en les actuals condicions polítiques, però sí nota que bona part del poble català té més reserves cap a l'Estat espanyol que l'actual govern de la Generalitat, per ser del mateix color que el de Madrid. Està a favor de preservar i difondre el català, però d'una manera equilibrada amb el castellà. «Si a l'escola només et limites a la projecció del català, aquests nois i noies tindran un problema fora de Catalunya.» El periodista argentí diu que aquí sempre s'ha sentit ben acollit però ara, amb la crisi, nota «un sentiment preocupant d'exclusió de l'immigrant».

Va arribar fa tres anys procedent del Brasil i des d'aquell moment es va instal·lar a Sitges per convertir-se en l'única corresponsal de la segona cadena de televisió més important del Brasil, que se la coneix popularment com a SBT. De Carvalho reconeix que per a un brasiler l'arribada a Catalunya «és de fàcil adaptació, perquè el clima és bo i la llengua no és difícil». Es refereix a la llengua castellana, ja que el català de moment no l'ha aprés ja que pot fer vida sense saber català.

El naixement de les bessones a Catalunya fa que la corresponsal ja pensi a aprendre català en els propers mesos «perquè l'any que ve començaran l'escola i necessitaré el català per fer els deures i caus més simpàtic als catalans si el parles». Una de les coses que valora és la seguretat, que contrasta amb l'alt nivell de violència de Sâo Paulo.

Pel que fa al país, Eliane identifica un clar corrent independentista, sobretot, per alguns partits polítics. Ha detectat que socialment també existeix la visió independentista «però no se'n parla massa, quan preguntes als amics et responen en dos o tres frases i prou». Veu la qüestió dels diners com un dels eixos independentistes, però no veu possible aquesta via en un país lliure. «No es donen les circumstàncies, hauria de passar alguna cosa molt grossa», afegeix. També li agrada l'aspecte cultural i «l'orgull dels catalans a participar a les festes».

Les informacions que envia al seu país fan referència a empreses amb inversions al Brasil, visites oficials del president a l'Estat, Carnaval de Sitges i sobre el futbol. Abans, amb reportatges de Ronaldinho; ara ja planifica una entrevista a Kaká.

Fa 23 anys que viu a Catalunya, concretament al municipi d'Olivella (Garraf), després d'haver passat per Castelldefels i Barcelona. És economista, té 59 anys i fa de corresponsal de l'editora Agencia Deportiva Argentina, que publica la revista Sólo fútbol. Surt setmanalment i té una tirada de deu mil exemplars.

Considera que la relació entre Catalunya i Espanya és d'«amor-odi», situació que darrerament s'ha accentuat més arran del debat pel tema del finançament i la crisi econòmica, que diu que també hi ha influït però que sempre ha estat present, encara que a temporades ha estat un tema actual i a vegades s'ha oblidat. Quintana pensa que el català no s'imposa a Catalunya, ni tampoc el castellà, i considera que totes dues llengües no només s'han de mantenir, sinó que seria millor que se n'hi pogués afegir una altra.

Veu el tema de la independència de Catalunya com «una il·lusió», i no té clar que en un futur el país arribi a ser independent, perquè «hi ha una majoria que no la vol».

Manifesta de manera reiterada que hi està bé, a Catalunya, s'hi sent molt bé i li agrada. Viu amb la seva família i cada dos o tres anys visita el seu país com a turista. Troba «difícil» opinar sobre el que li sembla millor i pitjor del país. Per a ell, que toca el tema del futbol, el millor és el Barça, i no sap què dir sobre el pitjor. Una de les coses que l'han impactat més és el fet que aquí la gent viu la seva vida i respecta la dels altres: «Es respecta la vida de la persona del costat, i m'agrada aquesta intimitat», hi afegeix. Quant als immigrants que han arribat els darrers anys, opina que costarà que arribin a la plena integració. Explica que de jove va viure a l'Argentina un procés semblant, i que amb el temps la situació es va normalitzar.

Fa uns vuit anys que Kristina Nastopkaite, de 29 anys, va arribar a Catalunya, a Barcelona, provinent d'Itàlia, on estudiava, en qualitat de corresponsal del diari Lietuvos Rytas. Del 2000 al 2005 Nastopkaite va viure a Barcelona, on reconeix que el català no li va ser imprescindible per treballar o relacionar-se: «D'entrada em va sorprendre que es parlés català. Jo venia d'Itàlia i no sabia ni tan sols que existís. Al principi em costava entendre'l, però vaig començar a estudiar a la UB i al cap de dos anys l'entenia, però no vaig fer el pas de parlar-lo fins al setembre de l'any passat.»

La periodista lituana reconeix que va arribar al país amb uns quants prejudicis: «El meu punt de vista respecte a les relacions d'Espanya i Catalunya ha canviat molt, per diversos motius. Sempre he tingut algun prejudici contra els nacionalismes, però ara, després d'haver mantingut moltes converses amb una persona propera a mi, començo a veure-ho tot amb uns altres ulls. Reconec la importància de la identitat catalana. Si fos per mi, no existiria cap estat, perquè tinc una visió una mica anàrquica del món, però sóc capaç de percebre Catalunya com una entitat força diferent de la resta d'Espanya, que com a identitat no existeix, ja que dins l'Estat hi ha moltes diferències, és molt gran i molt plural. Allò de la grande y unida és una fal·làcia.»

Quan se li pregunta què li agrada menys de Catalunya, tot i que no vol de generalitzar, Nastopkaite, que actualment viu a Aguilar de Segarra, admet que, a vegades, se'n fa un gra massa, de la importància que es dóna als diners, mentre que valora molt positivament la gran varietat paisatgística del nostre país.

La Fina Íñiguez, nascuda a São Paulo, té família d'origen espanyol i malgrat que des de fa cinc anys resideix a Barcelona, ja havia viscut a Catalunya quan era petita. Íñiguez ha comprovat que entre els governs espanyol i català «existeixen bastantes reticències» i considera que en algun cas les relacions són «tenses». Malgrat això, creu que sovint les imatges d'uns i altres «responen més a estereotips entre Espanya i Catalunya que a la realitat».

A més de ser corresponsal per a Radio France, Íñiguez treballa en una Fundació i això ha afavorit que parli català, però reconeix que la falta de temps li dificulta estudiar-lo. Veu Barcelona com una ciutat «més amable que Madrid, amb menys formigó». Entén la reivindicació d'independència de Catalunya a través dels seus amics catalans, però ho veu «políticament molt difícil i en un horitzó molt llunyà». Troba més factible assolir més competències. Entre les millors qualitats del país hi veu la varietat del paisatge, amb el mar o la muntanya molt a prop, així com «la potent cultura de Catalunya». Com a punt feble hi veu el comportament dels polítics, ja que entén que provoquen «una major resistència de fora de Catalunya per allò que es transmet». Per això, creu que seria millor fer una política més integradora i més amable. En aquesta línia, considera que en alguns aspectes cal motivar els nouvinguts perquè aprenguin català, però no que ho vegin com una obligació, ja que «això genera resistència». Per temes, al seu país veuen Barcelona com un símbol del disseny, però també hi interessen les qüestions polítiques i el futbol.