Llibertat, dignitat

Fa una setmana Manel Fuentes em preguntava per què jo votaria que sí en el referèndum que diumenge es farà en una gran quantitat de poblacions de Catalunya per fer constar si ens interessa o no la independència. No sé si s’esperava una inflamada perorata. Amb veu clara, simple i reposada li vaig dir: si es plantegés la votació a Barcelona, on resideixo, votaria que sí. Per una raó incontestable: perquè jo no accepto que ningú em subjugui. I ara hi podem afegir totes les explanacions que vulguem, que totes seran paràfrasis d’això mateix.

Per exemple: que fa tres segles que el meu país està sotmès per l’Estat espanyol, en tots els sentits, econòmic, cultural, lingüístic, polític. En diuen democràcia, però és una dictadura dels que encara tenen –després de tants anys!!– el control de tot el país, imposant una cosa tan simple com les majories. Per simple llei demogràfica, ells tindran sempre molts més vots que nosaltres. Ells, el PSOE i el PP, compten amb l’infal·lible esquer de la bandera i la llengua, les dues grans “raons”, sentimentals i totalitàries, que aixopluguen, apleguen i arremoren les masses contra Euskadi i contra Catalunya.

Per exemple: que, dins aquest Estat totalitari, jo no sóc igual que els altres “espanyols”: ells se senten escalfats amb la bandera al·ludida, ells poden anar pertot i fer-ho tot en la seva llengua, ells tenen sempre la protecció incondicional de l’Estat i de la Unió Europea. Jo no: jo en tinc una altra, de pàtria, que ells no m’han reconegut mai i que sempre han intentat destruir-me-la; jo tinc una altra llengua i una altra literatura, que ells han maldat per esborrar-les del mapa, generació rere generació, violència que manté encara avui mig país en la ignorància d’aquesta llengua i d’aquesta literatura; jo no puc fer pràcticament res amb la meva llengua, ni tan sols dins el meu país, i em sento empegueït, després de trenta anys de “democràcia”, senyors!!, quan travesso l’Ebre.

Per exemple: que també culturalment hi ha dins aquest Estat la “llei” de la força (una força de molts tentacles) que permet d’acumular a Madrid o a Salamanca la majoria de béns culturals de tots els altres, en lloc de protegir-los contra la dispersió o l’espoli, i que ara ha permès que se n’anés de Catalunya un important llegat fotogràfic.

L’alcalde d’Arenys de Munt, el senyor Carles Móra, ho deia la setmana passada amb una paraula sinònima de la meva: dignitat. Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.