L’ordre

Diuen al programa del Cuní i la García Melero, de TV3, que Lianne Angela S., la parricida confessa dels seus dos fills en un hotel de Lloret de Mar, havia conviscut amb un presumpte pederasta acabat de detenir. Segons el programa, els dos nens, Daniel, d’onze mesos, i Rebecca, de cinc anys, eren fills del matrimoni, tot i que ella tenia dos fills més d’una parella anterior. Pel que explicava en Cuní, el que va voler cometre la dona s’anomena “suïcidi ampliat”. Volia suïcidar-se i, per no deixar els nens sols al món, va decidir que també els mataria. Els cadàvers de les criatures, explica l’AVUI, “van ser trobats a l’habitació 101 de l’hotel sense signes externs de violència, i segons les primeres hipòtesis, podrien haver mort per asfíxia”.

A les tertúlies, als diaris, als programes de tele s’han encarregat de dir-nos que la dona, pel fet de ser parella d’un pederasta, vivia una situació límit. Que per això es va voler suïcidar i, de retruc, per això va voler matar els dos nens. I sense voler semblar fatxa, em molesta que aquest fet els sembli atenuant.

No poso en dubte la situació límit. Però em pregunto: què li passa pel cap a una dona que vol matar els seus dos fills? Suposo que, primer, el més important és preguntar-se com ho farà. Amb un coixí? No. Millor amb unes bosses de plàstic. Les duia a la maleta o les va agafar d’un supermercat. Perquè... han de ser dues? Potser sí. No serà agradable treure la bossa de plàstic del cap d’un dels fills ja mort, per posar-l’hi a l’altre que encara és viu. I s’ha de pensar l’ordre. Per quin dels dos nens començar? Potser per la gran. És més pràctic. Si comences pel bebè la gran ho pot veure i pot cridar i plorar. En canvi, el petitet no endevinarà res. Només es tracta de tenir distreta la gran mentre comences pel petitet.

Tot això li devia passar pel cap?