Transcendir

Transcendir: quin gran verb! Quin desplegament de subtil utilitat polisèmica en només tres síl·labes! Posem per cas que a algú li cal enfonsar algú altre, però, ai las, aquest altre no rellisca ni fa res, ara per ara, que hom pugui aprofitar per llençar-li-ho a la cara, via portada de diari amic. Per a aquests casos s’ha inventat una de les utilitzacions més sofertes del verb transcendir. Aixoplugant-se sota la seva advocació, qualsevol afer menor i ranci pot ser publicat amb la seguretat que adquirirà, a més, un cert aire d’intriga. Tant li fa els mesos o els anys que s’hagi deixat passar la data de caducitat de l’assumpte, ningú no s’ho preguntarà si el presentem precedit de la màgica introducció “ha transcendit que...”. Infal·lible! Deu ser, potser, l’eco d’altres accepcions del verb; aquelles que evoquen sublimacions elevades i l’ús de les quals coneix tan bé la classe política, que es posa transcendent quan clama pel dret a la privacitat dels seus SMS; els missatgets mitjançant els qual ha transcendit que, del discurs amb què alguns ens engalipen, a la seva opinió sincera i personal, hi ha la distància exacta que separa el blanc del negre.

Que transcendents que ens hem tornat. Ens interessen molt més passats amb ombres que presents llampants.

Crec que ja estic.