Necrològiques

Gràcies, Vicenç

Vicenç Illa Coromina, exalcalde de Serinyà, va morir ahir als 66 anys

No és gens fàcil escriure, a cuitacorrents, quatre ratlles amb la llosa al cim d'haver d'acomiadar un amic. I a més si la notícia de la seva mort ens ha sobrevingut com una sotragada inesperada. En el cas d'en Vicenç, amb el seu humanisme proverbial que s'acompanyava d'un vitalisme contagiós, la mort ens colpeix doblement.

Per començar aquestes notes hem de recordar els temps en què va ser alcalde de Serinyà. Des dels anys noranta del segle passat i al llarg d'uns quants mandats. De fet, va ser alcalde fins que va decidir deixar pas al seu relleu. Va ser un alcalde incontestat que va guanyar totes les eleccions per una majoria sòlida fonamentada en dues sumes gruixudes: la seva voluntat de concòrdia i la seva determinació en el progrés del poble de Serinyà.

El progrés del poble, amb l'esforç i la dedicació d'en Vicenç, resulta inqüestionable i el trobem resseguint la petja de l'escola, en l'edifici del pavelló, en la reforma de la plaça i l'Ajuntament, i en el que és, encara avui, el parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà. Tot això en un poble petit, en un país petit, amb pressupost migrat i amb recursos d'estar per casa, on calia insistència, tossuderia i la ferma vocació de remoure cel i terra.

El que també resulta inqüestionable és la voluntat de diàleg i de concòrdia. Si alguna cosa podia treure la son d'en Vicenç és que un o altre veí pogués estar molest, tingués una queixa o manifestés un greuge. No era dels d'imposar ni el pes de les ordenances ni el poder gratuït dels decrets. Creia que sempre hi havia un racó, una oportunitat, una escletxa per arribar a un acord. I gairebé sempre se'n va sortir.

Va deixar la primera línia de la política sense nostàlgia ni recança. Mai li havia sentit cap judici ni cap anotació a peu de pàgina sobre els seus successors. A diferència de molts altres, va entendre el pas pel servei públic com un compromís temporal, com el rellevador que ha de recórrer la seva distància i té l'obligació de passar el testimoni, si pot ser, amb millors condicions que com l'ha rebut.

Va passar per la política sense afectació. Li agradava parlar-ne però no era gens sectari, els seus s'equivocaven en la mateixa proporció que els altres. No discutia mai cap idea fent servir les consignes partidistes. Respectava les opinions de tots els que no pensàvem com ell fins al punt que era difícil trobar, entre ell i nosaltres, o entre nosaltres i ell, algun punt de discrepància. Tolerància, diàleg, concòrdia. Les mateixes guies que l'havien dut fins a l'Ajuntament prosseguien el seu dia a dia.

Tot en ell ho havies d'agafar al vol perquè no era persona de fer fressa ni era persona de posar-se medalles. Un dia va dir-me, com qui no vol la cosa, que havia conegut Josep Pla. I ara l'anècdota em ve que ni brodada a l'hora d'acabar aquestes quatre, apressades i incompletes, ratlles. Perquè ell, al cap i a la fi, compartia amb Pla un mateix gust per la vida, a través de procurar per la família i per les amistats, per vigilar la terra i la propietat ben entesa –entesa com una herència dels passats, no com una especulació de l'avui–, i com Pla, en Vicenç celebrava cada detall i cada ofrena de la mateixa vida: la cuina, el paisatge o una bona conversa.

En l'última conversa que vam mantenir, fa estranyament quaranta-vuit hores, va esmentar tot el que ell valorava i estimava: va parlar de la seva dona, dels seus fills, dels seus germans, de la seva llarga família, de Serinyà i el seu mas, d'amics comuns i de coses que encara teníem per fer. Cadascuna de les paraules que va dir, sense que ell ni jo fóssim conscients de la sotragada que s'acostava, em reafirmen en la consistència del seu humanisme i en la solidesa del seu ànim de viure.

Estic segur que, en aquestes hores difícils, som molts els que plorem la seva pèrdua i som encara més els que agraïm haver-lo conegut, i agraïm el molt que ha fet per nosaltres. No se m'acut un final que no pugui ser recordant el titular d'aquestes ratlles, que resumeixi, i expressi, amb més sinceritat el que diré sempre referint-me a en Vicenç Illa i Coromina: gràcies, Vicenç.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia