Dolors Vilanova i Bantí. Adeu compartit
Mestra i mestra de mestres. No sabies com marxar o no podies marxar? Avui t’acomiadarem a la nostra escola, és el teu lloc, l’escola i la vida han anat sempre de bracet, difícil concebre l’una sense l’altra. Bordils i Mas Blanc han estat escenaris vitals, pendent d’en Jaume i en Bernat, la família, amics i companys. Com la flor sense nom de la teva admirada Rodoreda, “així que vas néixer ja vas estimar-ho tot: el pugó apilotat, els cucs amagats xucla que xucla la terra humida, la cua de la sargantana, la ràbia del borinot, les formigues disparades amb un paquet a dalt del cap, la panerola perdigó, la marieta clofolla-casaca, l’espiadimonis a punt de rentar-se la cara, la pluja de polsina de la flor de la xeringuilla... Tot. Cada dia ho estimaves tot”. Delicada, tenies cura de tot allò que t’envoltava a l’escola: des de les capsetes d’agulles, retalls i botons de nacre fins a la immensitat del fons de llibres. Tot ho coneixies al detall, res se t’escapava. Sensibilitat que t’atorgava amb encert donar allò que un necessitava en cada moment, la cura de les cubanes i les alegries de les nostres precioses galeries, les paraules sinceres que ens arribaven quan ens calia sentir-les... Ens has acompanyat amb respecte, propera, amb la virtut de fer-nos créixer i despertar en nosaltres la nostra identitat i fortaleses. I tornant a Rodoreda, recuperem un fragment de La mort i la primavera que transmet la permanència d’aquest buit, recent i feixuc: “... em vaig ficar a l’aigua, molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de l’aigua, que l’aire, buidat de la nosa que jo era, no s’enrabiés.” Què en serà ara, de l’aire buidat de la teva presència?
Ens vas regalar tantes paraules boniques i tanta saviesa que segur que les anem trobant per fer-nos companyia.