Josep Maria Torras, alpinista i ultrafondista
Última ensenya d’or de la FEEC, va obrir moltes vies d’escalada i va penjar una gran senyera a Montserrat el 1949
“Caram, aquest autobús tan gros heu portat per mi?” Com els pistolers més durs dels westerns que tant li agradava mirar, Josep Maria Torras, amb 94 anys, febre alta i nivell d’oxigen a la sang baixíssim, encara va tenir forces per caminar fins a l’ambulància que se l’emportava a l’Hospital General de Catalunya i ànims per fer broma. Ja no en va tornar: dimecres passat va morir per una infecció de ronyons. Ni el coronavirus el va poder vèncer.
Caldrien llibres per explicar la seva trajectòria com a alpinista, que li va valer la darrera ensenya d’or de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), i com a ultrafondista, ja de gran. Va obrir moltes vies d’escalada a Montserrat, sovint amb Joan Nubiola, entre les quals destaca la xemeneia de Sant Jeroni (1950) i una via a l’agulla de la Figuereta (1951) que és un clàssic; va practicar l’espeleologia explorant per primer cop nombroses coves i avencs; va fer tots els cims de 3.000 metres del Pirineu fins a arribar a un total de 400 (només l’Aneto el va fer 42 cops); ha pujat tots els sostres provincials de l’Estat i els comarcals de Catalunya; com a ultrafondista, va participar en 27 maratons i 41 curses per muntanya de 100 km...
La vida pren forma a través de moments i etapes que ens marquen. Josep Maria Torras Homet (Barcelona, 1926) va descobrir la passió per la muntanya entre els 10 i els 13 anys. “Vaig començar a anar a la muntanya per necessitat, em va enganxar la Guerra Civil; em vaig atipar de voltar el Vallès buscant tiberi: patates, cols...”, explicava fa poc. La va passar a Castellar del Vallès, en una casa familiar, on vivia des del 1990. La curiositat el va empènyer a pujar la Mola, el 1942, i ja no va parar: va fer excursions durant 78 anys, fins que el confinament li va impedir pujar cada diumenge al puig de la Creu de Castellar.
L’escalada la va practicar durant 71 anys. El seu lema era arrampicare divertendosi (escalar divertint-se, ho deia en italià). “No tenia por, tenia respecte a la muntanya –explica el seu fill David–. Era un enamorat de la muntanya i de posar-se fites, sempre buscant nous reptes; però que fossin assequibles, no buscava impossibles. Sempre volia fer cims.” Així i tot, “moltes vegades es va jugar la vida, i amics seus en les mateixes sortides no havien tingut la seva sort; tenia la capacitat de prendre la decisió correcta a cada moment, sabia quina era la presa bona”.
La vida està feta de moments que ens marquen, dèiem. En va viure un el 1954, quan, al Club Muntanyenc de Terrassa, va conèixer l’Anna M. Pallejà, la seva parella durant 66 anys, amb qui va tenir tres fills, David, Judith i Eva. Un altre moment, el 1949, es mereix un lloc en la història de l’antifranquisme: en els moments més durs de la dictadura, juntament amb Joan Nubiola, va penjar una senyera enorme a l’agulla la Mòmia de Montserrat.
Lector fidel d’aquest diari des del primer dia, esperem que des d’allà on sigui no trobi errades en aquest text: buscarà la manera de trucar-nos, com feia sempre.