En Tià de can Roc

Els anys de la infància són de troballa, concreció i consolidació de mites menors –els majors ja surten als llibres, als diaris i a la tele– que tindrem presents tota la vida. En Tià i el seu confrare, en Sidro de can Lluís, són dos dels meus, solidificats fa seixanta anys. A casa meva hi havia un trull d’oli que hi va posar el comerciant i industrial figuerenc Pere Ballart, que té avui els mateixos noranta anys que tenia en Tià –per molts anys, Pere–. Recollides les olives, posaven l’enginy en marxa i en aquell escenari actuaven aquests herois de quan era criatura. En el que havia estat precisament un teatre erigit pel meu avi, i que la guerra, com tantes altres coses, va tancar, en Tià i en Sidro, com titans d’una òpera wagneriana, traginaven els grans sacs del fruit acabat de collir i els abocaven al cargol sense fi que conduïa les olives a les moles i a la pastera, i tot seguit ells estenien aquell magma en cabassos que la premsa traduïa en l’or grog que faria suculents les amanides, les enciamades o els alliolis. La trompeteria li posaven els diversos brogits d’aquelles màquines, i els timbals el ritme de les corretges que les movien des de primera hora del matí fins que, dotze hores més tard, es retiraven d’aquell Walhalla popular i empordanès, ubicat a Garrigàs. En Sidro va morir abans, i en Tià, que va edificar una família esplèndida –la que avui actua en un altre temple: el bar del Centre–, l’heroi retirat convertit en patriarca sempre de bon humor; les generacions l’han vist aquests darrers anys concentrat a resoldre mots encreuats en un racó discret, prop de la barra.