Homenot d’aspecte imponent, de la seva veu un punt aspre n’han brollat centenars d’històries i anècdotes que han ajudat a construir la imatge d’un personatge afable com pocs. Amarat a la terra, i amb el cor dividit entre el seu Barbastre natal i la Badalona que el va acollir en la joventut, Màrius Díaz ha estat molt més que un alcalde –el primer en democràcia– per esdevenir, sobretot, una d’aquelles figures que des de l’activisme veïnal o la política feta a peu de carrer han tingut un paper crucial en el despertar i l’evolució d’aquest municipi del Barcelonès Nord després del franquisme. En Màrius, perquè a Badalona se l’ha conegut essencialment així, va aterrar a Catalunya per estudiar-hi nàutica. Aquí va connectar amb la militància del PSUC, festeig que el va dur a encapçalar la seva llista en les municipals de 1979, i guanyar-les. Aquells eren anys en què a Badalona tot estava per fer, i el seu mandat com a alcalde es va concentrar, per una banda, a modernitzar una estructura municipal que era molt més que arcaica, i per l’altra, a endreçar l’urbanisme i començar a dotar la ciutat d’una xarxa d’equipaments i serveis dels quals estava absolutament necessitada. Tot i ser un polític d’aquells d’arremangar-se molt i prodigar-se més aviat poc en segons quines esferes, el Màrius també va ser un home de visió, la mateixa que el va dur a batallar perquè Badalona tingués un gran hospital de referència com ha estat el de Can Ruti o recuperés un dels seus principals trets identitaris –amb permís dels badius o els micacos– com és la façana marítima. Les desavinences internes d’un PSUC que ja caminava amb pas decidit cap a l’autodestrucció li van fer perdre l’alcaldia de manera sorprenent el 1983, fet que va tallar una carrera institucional que estava cridada a tenir més recorregut. Va seguir com a regidor i va sortir al rescat d’ICV quan se li va demanar, i també va fer una breu incursió al Parlament entre 1984 i 1988. Un any, aquest últim, que va coincidir amb la mort prematura de la seva dona, la Teresa Lleal, una pedagoga estimadíssima a la ciutat i que també duia inoculat l’activisme a la sang. Amb els anys, en Màrius es va anar allunyant de la política fins a submergir-se en un retir definitiu a la seva vall de Pineta, en una casa a peu de muntanya que va alçar amb les seves pròpies mans. El febrer de 2020, Badalona li retia aquell càlid homenatge que li devia, i la seva mort ahir, als 89 anys a causa d’una peritonitis, va provocar un aiguabarreig encreuat de sentiments, començant pel respecte tancat que li van dedicar uns candidats locals que, justament avui, s’hi juguen tant.