En record d’Angelina Aliu Franquesa

Avui la meva mare, Angelina, s’ha mort, i és un cop molt fort, com no te l’esperes, i els que ja ho heu viscut no n’heu parlat prou. La meva mare feia temps que estava malalta, però ella, com quasi totes les mares, mai es va queixar de res. Sempre deia que es trobava bé, sempre estava de bon humor, no volia donar cap feina, no volia fer-me patir, ni a mi ni als meus germans i la família.

Les nostres mares han estat fetes d’una altra pasta. Són les que van renunciar a molt perquè a nosaltres no ens faltés res. M’ha deixat la millor herència possible: el cap moblat i un exemple per a tota la vida. Sense la seva ajuda no hauria pogut fer moltes de les coses que vaig fer de jove. Amb ella he plorat de riure i ara he plorat de plorar. Acabo d’escriure això i ja m’emociono perquè no l’hi podré ensenyar.

Trobo a faltar que em digui el que sempre em deia: “Quines fotos més maques que fas.” Però que bonic que és tot el que ens diuen les mares i quina sort (i quin orgull!) haver estat el seu fill. I és que la vida és un regal. D’aquells regals que no es veuen però se senten. Que no s’aprecien perquè se’n tenen. I és que de vegades només valorem les persones quan veiem que les estem perdent. I aleshores t’hi aferres fort i desmesuradament intentant resumir el que no has viscut en el temps que et queda. Per tant, estimem la vida. Obrim els braços per rebre allò que la vida té per a nosaltres.

Sempre som a temps d’abraçar-la, de gaudir-la i de viure-la com el que és: un regal. La vida és una oportunitat de ser qui vols ser, per viure el que vols viure... I jo i els meus germans, l’Anna, la Cati, en Jordi, en Josep i l’Eva, així com els seus dos nets, l’Aloma i en Joel, i la resta de la família, la trobarem a faltar molt, més que molt, sempre més.