Necrològiques

CULTURA

Lluïsa Celades, apòstol de la llengua i la cultura catalanes als barris

A finals dels anys vuitanta els meus pares em van portar a veure una sèrie d’espectacles d’entreteniment i de cultura popular que es feien a l’aire lliure en un barri de Barcelona. Recordo que una de les actuacions més espectaculars va anar a càrrec del Fakir Kirman, el qual es va ficar un ganivet pel nas. Jo, impressionat per un número que no m’acabava d’empassar, vaig aconseguir escapolir-me, un cop acabat l’espectacle, rere les bambolines, i vaig comprovar que el ganivet que havia utilitzat era de veritat i que aquell faquir –de nom Josep Miret, que, per cert, es va jubilar l’any passat després de 60 anys de trajectòria– no era un farsant sinó un gran professional. Aquell espectacle formava part de l’anomenada Tamborinada, una festa anual dirigida a nois i noies que des del 1977 organitza l’Associació La Roda –a partir del 2003 amb el nom de la Fundació La Roda d’Accions Culturals i del Lleure– i que aleshores dirigia Lluïsa Celades amb un tremp i una tenacitat envejables.

La vida de Lluïsa Celades i Mediavilla (Barcelona, 9 de maig de 1940) es va apagar el 17 de gener passat, a l’edat de 83 anys, víctima d’una llarga malaltia. Ella, que tenia una gran personalitat, durant la vida va estar molt compromesa amb el país i amb la llengua catalana. Tenia estudis en sociologia, i Celades sempre va estar vinculada a l’activisme, l’associacionisme i als barris de l’àrea metropolitana de Barcelona i de poblacions d’arreu de Catalunya, moltes de les quals amb un baix ús social del català. Celades, que va ser alumna a l’Escola El Timbal de Barcelona en cursos d’expressió corporal i de teatre, va participar a l’Esplai Montbau de Barcelona i va ser vocal de joventut de la dona a l’associació de veïns del mateix barri, on li van oferir d’afiliar-se al PSUC, una oferta que ella va refusar perquè aleshores no entrava en els seus plans dedicar-se a la política. És a partir del 1977 que funda, juntament amb el seu marit, Josep Fran, l’Associació La Roda, que tenia com a principal objectiu treballar “per la cohesió social als territoris a través de la cultura, l’art i la llengua, ja que la nova onada de nouvinguts ha fet que continuï sent necessari més que mai el treball que fins ara hem fet de donar suport a les entitats que es troben en els barris i en els municipis”, tal com m’explicava en una entrevista que li vaig fer a la revista La Corbella de la Plataforma per la Llengua (núm. 21, setembre de 2012).

Així que entre el 1977 i el 2012 Celades va ser directora de La Roda i Josep Fran el president, any en què la primera va ser rellevada per Anna Corbella i el segon per la mateixa Lluïsa Celades.

Tot i que va tenir una vida dura, la directora i posteriorment presidenta de la Fundació La Roda sempre es va mostrar com una persona il·lusionada, propera i molt vital a qui molts hem considerat com una excel·lent activista que ha fruitat el nostre país. I és que de ben jove Lluïsa Celades va dedicar moltes hores al voluntariat social en tota mena d’activitats, com ara la col·laboració amb la catequesi a les barraques de Montjuïc, a través del Patronat Obrer Social, i a la parròquia de Santa Maria de Badalona, on també ensenyava a llegir i a escriure.

El 2015 va escriure, en edició privada i amb un pròleg de la seva filla Montse, les seves memòries titulades La meva aventura, el meu camí... La nostra aventura, el nostre camí, on repassa la seva vida personal i la seva trajectòria professional. Són unes memòries fresques i honestes on reconeix: “Vaig anar decantant-me per allò que m’agradava més, i gairebé sense adonar-me’n em vaig veure immersa i abocada al món activista del treball social als barris.” I explica que el 1986 va afiliar-se a CDC “per simpatia amb el president Pujol i per agraïment a Albert Manent”. Tanmateix, sempre va refusar càrrecs remunerats, com per exemple ser diputada al Parlament de Catalunya. A les memòries explica que el 1987 va anar en un viatge oficial a Austràlia representant Catalunya en un congrés de teatre infantil i juvenil mundial, i que va aconseguir que onegés la bandera catalana al costat d’altres 46 banderes estatals. Les ires i els brams de la representant espanyola María Navarro –comunista i que anys més tard fou representant d’Isabel Pantoja– encara ressonen... Celades es va jubilar el 2013: tenia 73 anys.

I és que al llarg dels 47 anys d’existència la Fundació La Roda d’Accions Culturals i del Lleure ha fet i continua fent una feina meritòria de divulgació de la cultura autòctona i de propagació de la llengua catalana entre milers de nois i noies, la qual cosa cal agrair. Lluïsa Celades i Josep Fran van plantar una bona llavor que continua funcionant amb nous equips. No és d’estranyar, doncs, que a La Roda li concedissin la Creu de Sant Jordi el 2001 i que el tàndem Celades-Fran rebés, el 2011, el Premi Memorial Francesc Candel de la Fundació Paco Candel, que aleshores dirigia Pere Baltà.

Hem perdut una persona que ha fet de l’altruisme una manera de viure i, de manera discreta i durant decennis, la seva influència en molts barris de Catalunya ha estat rellevant. Dol que en desaparèixer una figura com aquesta, abocada a servir el país i a expandir la llengua catalana, no se n’hagi parlat gaire. Per tot plegat li agraïm la seva dedicació i la seva estima i desitgem llarga vida a la Fundació La Roda, una eina eficaç de país.

* Filòleg i historiador

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia