En record de l’Imma Bayona
L’Imma va ser professora del meu fill, l’Andreu, a primària. De seguida vàrem tenir una connexió que va anar molt més enllà del que és l’habitual entre professora i mare d’alumne. Quan hi havia una sortida o excursió (en aquelles èpoques encara els pares / mares hi podien anar d’acompanyants), l’Imma se m’acostava uns dies abans, i a cau d’orella em deia: “Oi que podràs demanar festa i acompanyar-nos a La Fageda?”, per exemple, i jo li deia que estaria encantada d’anar-hi.
Va ser en aquestes sortides, parlant dels seus fills, de la seva passió per la muntanya, de llibres, i de tantes altres coses, que vàrem anar intimant. Quan a la primera reunió d’inici de curs s’havia d’escollir delegada, l’Imma em
mirava fixament i em picava l’ullet, i jo, evidentment, em presentava voluntària.
L’Imma era d’aquelles persones que et transmeten pau, d’un cor immens, positiva, afectuosa, dolça, propera i amb un somriure etern.
Sempre disposada a escoltar els neguits dels pares, i a treure’ls importància quan
calia, a aconsellar i a acompanyar en el procés d’educar. Sempre amb una paraula amable a punt. Una persona i professora extraordinària, d’aquelles que deixen empremta.
El meu escalf a la seva família, amics i companys de l’escola Pla de Girona, on encara vàrem coincidir, per última vegada, la primavera passada.