Necrològiques

Adeu al pare

Divendres, cap a tres quarts de nou del vespre. Fem sopar de família en un restaurant de Girona, que quan els fills s’han fet grans costa programar… Estàvem tots quatre asseguts (jo encara no) per començar a sopar i va sonar el meu mòbil amb la notícia que em donava la meva germana, la Nuri, que el pare s’havia mort. “Si us plau, vine cap aquí de seguida, que jo no sé què fer…”, em deia amb veu plorosa des de l’hospital Santa Caterina.

Sense ni pensar-ho, marxo ràpidament del restaurant en direcció al Santa Caterina, i allà em trobo amb la meva germana que ja havia trucat al nostre oncle, en Jaume, per donar-li la notícia de la mort del seu germà, el nostre pare; llavors ens mirem i ens diem: “I ara què fem?”, perquè tot i ser un desenllaç esperat i previsible, quan arriba el moment s’entra en un escenari òbviament desconegut.

Vull agrair infinitament des d’aquí la gran professionalitat i humanitat de l’equip de l’hospital de Santa Caterina (mòdul D) que va atendre el pare, liderat per la doctora Babià (que va trucar cada dia per informar-nos), i en especial a la infermera Elsa, que va ser qui en aquells moments del vespre era allà amb nosaltres i ens va dir, pas per pas, tot el que havíem de fer amb una tendresa que vam agrair, i molt.

Llavors, un munt de trucades que finalment acaben per concretar la visita amb l’equip de Mémora per l’endemà al matí.

Dormir poc, estar una estona amb la mare i cap al tanatori de Girona, d’on també vull agrair la gran professionalitat de la Lídia, qui ens va fer planer un camí estrany i aspre per a nosaltres, i de la Marta, que va fer una cerimònia senzilla però excel·lent.

I a tu, pare, dir-te que des que ens vas deixar i fins a l’enterrament, el temps ens va passar volant, enllaçant una cosa darrere l’altra, i moltes emocions; que va venir moltíssima gent a dir-te adeu, que la cerimònia, tal com volies, va ser senzilla però intensa, amb unes paraules molt emotives de veu plorosa però ferma de la teva neta Laia, sota l’atenta mirada de tots els teus nets i de la resta de la família, i amb unes paraules meves de comiat i d’agraïment a totes i tots per ser allà presents, inclosa la colla de Can Forroll, entre molta altra gent…

Sé que no podràs tornar al teu estimat monestir de Sant Pere de Roda, a Sant Quirze de Colera o la vall de Sant Daniel, on tens els teus orígens i que tant estimaves; sé que tampoc tornaràs a veure florir la ginesta i la mimosa de Llançà que tant t’agradava, però estic segur que ho veuràs tot des d’un lloc privilegiat i que tant de la ginesta com de la mimosa, t’arribarà la seva olor…

Ah, i no pateixis, que a la mare no n’hi faltarà cap ram.

Bon viatge!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia