SOCIETAT
Nemesi Solà, ‘d’un temps, d’un país’
Nemesi Solà i Franquesa, que ens va deixar dissabte a Sant Pere de Pescador als 95 anys, va ser per a alguns l’amable forner de tota la vida; per a d’altres, un activista i patriota de pedra picada des de gairebé els temps de la guerra, i per a una majoria, un nom encara esquiu en la nostra història oficial, sovint plena de noms i llocs comuns que no fan justícia a molts dels seus veritables herois.
En plena democràcia, quan va demanar suport al govern per a una campanya d’Òmnium, un càrrec convergent li va etzibar: “Ets un element sospitós, que no ets digne de fiar.” No fa pas gaires anys la seva opinió sobre els polítics ens recorda la teoria de la històrica circular. “Preval el partidisme.” Va viure, de fet, un autèntic i injustificable calvari amb polítics i funcionaris de tota mena per impulsar el Memorial 1714 al Fossar de les Moreres.
Amb tot, la vida de Solà és de les més fascinants que ha contemplat la Catalunya moderna, estiguis o no d’acord en els mètodes i els objectius de la seva lluita. Format com escolà a Montserrat i en el moviment escolta, ja lluitava contra el franquisme amb només 14 i 15 anys amb alguns dels seus companys. De fet, amb pantalons curts i cara de nens, pocs podien sospitar d’ells. Les pintades al carrer són una de les formes de protesta més antigues que es coneixen. “VC 400 grams” es podia llegir en algunes parets de Barcelona. Ell mateix ho va recordar de gran: “V, de visca; C, de Catalunya, i què són 400 grams? Una lliura.”
Dels temps de la guerra, parlava dels bombardejos del 1938, que van ensorrar la primera fleca del seu pare al carrer Sant Felip Neri, on Gaudí va ser un dels millors clients de la botiga. “Després de missa venia a comprar un llonguet amb xocolata”, recordaria el forner després. La seva mare era de Moià i el seu pare, de Santa Coloma de Farners, llocs on es van refugiar en els pitjors mesos del conflicte bèl·lic.
Des dels quaranta, mentre aprenia l’oficia amb el seu pare, va liderar, amb un grup conegut per ells mateixos com “la colla”, incomptables actes en la clandestinitat i de sabotatge contra el règim. En el seu punt de mira hi va haver els temibles germans Creix, torturadors a sou de la policia espanyola, o l’arquebisbe Marcelo González, nomenat per Franco amb el beneplàcit del Vaticà.
El 1944 Solà i els seus companys van provar de fer una primera acció per la Diada que hauria tingut un gran valor simbòlic. La idea era entrar a Ràdio Barcelona amb una pistola de fogueig i posar el disc d’Els Segadors. El 1943 ja havien fet una missa en honor al cardenal Vidal i Barraquer, que havia mort a l’exili per la seva oposició al franquisme. Feien accions en col·laboració amb altres grups, com el Front Nacional de Catalunya i Estat Català, i també es va integrar al Sindicat Obrer Català (SOC), fet que el situava plenament en la diana de les autoritats espanyoles per totes les seves activitats clandestines. Mai el van atrapar. Quan calia es reunien a Montserrat o als masos de què podien disposar al Montseny, a Vallgorguina.
A Vallgorguina és on van amagar la marededéu de Núria en una acció memorable, el segrest de la imatge, el 1967, com a protesta pels actes polítics i religiosos que “embrutaven el país”. Per tornar-la es demanava l’escola en català, el retorn de l’abat Mercè i la destitució de Marcelo González.
L’operació va ser brillant. Un cotxe amb Solé i quatre persones més es va dirigir a Queralbs. Els autors del fur, un d’ells especialista a rebentar portes, van dormir amb sacs de dormir fora l’església esperant el moment oportú. Se la van endur passant per Olot, Girona i Sant Celoni fins a Vallgorguina. També va estar un temps a Barcelona (Carrer Guilleries, 16) fins que, quatre anys després, ell mateix la va tornar a l’advocat Josep Benet.
El mateix grup també tenia preparat per al 1968 el segrest a Londres de Joan Manuel Serrat durant el festival d’Eurovisió amb la col·laboració d’un exoficial de l’exèrcit britànic, Jordi Vilanova. El cantant finalment no hi va participar en negar-se a cantar en castellà.
“La colla” també repartia i venia articles i escrits de personatges influents de l’antifranquisme, com Albert Manent i Jordi Pujol. Al futur president li va recriminar que, un cop en el poder, va perdre la valentia que expressava precisament en aquells articles. Un dels seus amics i companys de “la colla”, Josep Almeda, considera que qualsevol lloança que se li pugui fer “serà poca”. “Era quinze anys més gran que jo i sempre va ser un gran referent per a mi. Era un lluitador, un bon home, religiós, lleial amb els amics i que defugia qualsevol protagonisme. Ho fèiem tot entre tots, però ell era sempre el que empenyia, i ho va fer gairebé des de l’anonimat.”
Evidentment hauria pogut passar tota la vida gallejant d’un currículum de vuitanta anys de trajectoria que fa caure d’esquena, però ell no era així. “Era una persona tenaç però també molt discreta i humil, no li agradava presumir per res”, recorda Pau Solà, un dels seus nebots.