Joan Casanova, l’últim d’una gran nissaga

Per parlar d’en Joan Casanova, primer ens hem de situar en la història. Agustí Casanova Saurí va començar l’activitat de la Ferreteria el 1855, a la plaça Nova. I després a la plaça Sant Eudald. El succeí un cop instal·lats a la plaça Llibertat el seu fill Agustí Casanova Puig. En acabar la guerra, un fill d’aquest, l’Agustí Casanova i Marquet, es va instal·lar al mateix lloc, mentre que l’altre germà, l’Eudald, ho va fer a la plaça Gran. Al cap dels anys s’anomenaria Ferreteria Filla de Casanova. D’en Joan Casanova en tenim la imatge d’una persona grisa, misteriosa, poc sociable, sempre vestit amb americanes fosques i ulleres de muntura negra. En realitat era una persona llustrada i simpàtica.

Les xerrades que teníem eren apassionants. Es feia escoltar. De ben jovenets, el germà gran, en Francesc, i en Joan, van estudiar a La Salle Bonanova. El meu tiet Francesc em parlava que havia estat una fornada molt bona, amb en Ricard Fornesa i Josep Vilarasau. Va fer la mili al cos d’esquiadors i muntanya a Jaca, amb l’Eudald Casas, de Ripoll. Formava part del seu grup d’amics juntament amb en Junyent de la pastisseria i el doctor Maideu. El pare dels Casanova va ser una persona molt emprenedora. Va ser un dels fundadors de l’elèctrica de Ripoll i els fills van ser uns afavorits accionistes que es van veure beneficiats quan la societat Luxida els va comprar les accions. Va ser articulista de premsa abans de la guerra i el 1946, amb la mort del doctor Raguer, va passar a ser director del Museu de Ripoll fins als últims dies de la seva vida, el 1955.

En Joan també va ser seminarista a Salamanca. No se’n saben les causes. Potser seguint la tradició en les famílies que hi havia abans. El primer, hereu, i el segon, capellà. Va estar a la diòcesi de Solsona, i va ser exclòs abans de completar-ne el procés.

El 1961 es va casar el germà, en Francesc, amb Maria Dolors Ferrer. En Joan poc després va penjar l’hàbit. Mai va parlar del pas per l’Església, una època de la seva vida que preferia esborrar. Va tornar a la ferreteria, i amb en Francesc van ser socis fundadors de CIFEC.

D’altra banda, la Maria Dolors tenia botiga de roba infantil i joguines. Els seus familiars anàvem sovint a la Casanova del Pou. Allà ens tractaven com fills. En Joan era molt acollidor. Era una mena de cambrer al qual els més menuts tenien por per aquelles ulleres de pasta negra i vestits foscos que portava. Quan els preparava una xocolata desfeta i els donava un parell de Chupa Chups, se’ls posava a la butxaca.

També llogaven la casa annexa. Un temps van venir-hi una família de Barcelona, el metge Joan Pujol. Uns anys després es va assabentar que un dels fills, en Jordi Pujol Puente, era fotoperiodista i va perdre la vida en ple setge de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. També hi va tenir de llogater la Vicky Sherpa. Un dia s’hi va acostar i va descobrir un grapat de persones totes despullades.

El 1995 en Francesc es va jubilar. Van plegar tots els dependents i va sorgir Fermac. En Joan hi va estar uns anys més, fins que va tancar. El 2001, al monestir de Ripoll, es va casar un amic de tota la vida, en Francesc de Gurb, amb la filla petita de Cal Fruitós. Vam fer el convit a la Solana. Els conec molt. Amb el pare de la Solana, l’Eudald, van fer la mili plegats i sempre s’han considerat germans. El fill, l’Ignasi Casas és veterinari i està en el món dels cavalls. Fa poc va rebre l’Orde Olímpic, l’honor més gran que concedeix el COE.

Els Casanova coneixien molta gent. Sempre recordaven que la mare d’en Carles Reixach era de Ripoll i que el senyor Bernabé, el marit de la Montserrat Caballé, anava sovint a la ferreteria per comprar alguna eina per a la casa que tenia a les Llosses. També parlaven molt d’en Xavier Anton Bofill, que tenia una gestoria i havia estat jutge de pau de Ripoll. Tenia un fill metge que vivia a Houston i com atleta de veterans havia guanyat fins i tot un mundial al Japó.

Quan ens va deixar en Francesc, en Joan va cuidar la Maria Dolors com si fos una germana. Tenia uns quants pisos, però es va cansar de llogaters que li portaven problemes. Només volia tranquil·litat. En va llogar un parell i hi donava tota mena de facilitats, com ara fer-se càrrec de l’aigua. Amb 70 anys encara havia pujat a la teulada a revistar les teules.

El final de la seva vida va ser macabre i injust. Després de la Puríssima ens van avisar que els serveis socials procedirien a entrar al pis. Feia molts dies que no en tenien cap notícia. El cos estava irreconeixible. La policia científica se’l va endur a Girona. Va costar identificar-lo però gràcies a l’últim expedient del dentista ho van poder fer, al cap de tres mesos. Amb la seva mort s’ha acabat la nissaga Casanova Orriols. Sempre recordo aquella frase que deia i que semblava que l’hagués patentat ell mateix: “Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca.”

Molts veïns, treballadors i coneguts volíem retre-li un homenatge. El van posar al nínxol el 14 de març a la tarda. Per mesures sanitàries no es va poder fer la cerimònia amb el cos present. Només érem cinc persones al cementiri.

El testament dictaminarà qui en són els beneficiaris. Alguns familiars ja s’han espavilat a demanar el certificat de defunció a veure si els cau alguna cosa. Segur que si ara veiessin en Joan per un forat, aquest s’estaria fent un fart de riure dient “ja us ho trobareu”. Hi haurà sorpreses i aquests familiars tenen molts números per no veure’n ni cinc de calaix, però a Ripoll hi ha molts Orriols, fins i tot l’alcaldessa.