Estimat Terricabras

Deuen haver passat prop de vint-i-cinc anys però encara tinc gravat a la memòria en Terricabras enganxat al transistor escoltant la narració d’en Puyal del primer partit de la lliga. Em va sobtar la passió que hi posava, com ho vivia, la seva expressivitat, que, de fet, era exactament la mateixa que la que tenia quan parlava amb qualsevol persona, impartia una lliçó en una aula universitària o en un ateneu popular. Aquelles mans que es movien amb cercles a l’alçada de la cara i aquell cap que s’enfilava amunt en un angle recte que mostrava sempre interès i respecte cap allò que el seu interlocutor deia. Era un vespre d’estiu i jo passava uns dies a casa seva amb les seves filles, Júlia i Clara, amb qui havíem compartit escola i institut durant tota la nostra infància i joventut. Era a finals d’agost, encara no s’albiraven sequeres, els pagesos podien fer la seva feina i la Costa Brava estava un punt més protegida que avui dia. No pas gaire. Aquest dimarts, la notícia de la mort del filòsof, catedràtic, divulgador, patriota i amic Josep-Maria Terricabras m’arriba a la vegada que comença la derrota del Barça a Montjuïc. En Puyal ja no fa les narracions, en Xavi ha passat de jugador a entrenador sense gaires èxits, el país encara viu la ressaca d’haver generat un embat únic a l’Estat i, aquesta setmana, els Països Catalans han perdut un intel·lectual de referència, ell, l’estimat Terricabras.

Perquè en Terricabras tenia la millor de les virtuts d’un savi, i és que tenia la capacitat per dirigir una càtedra, omplir les aules, il·lustrar i formar el jovent que entrava a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i alhora poder transmetre qualsevol idea a la població en general. Tenia tots els registres tant a nivell oral com escrit. Absolutament tots, sabia encarar el to i el discurs d’acord amb el públic que tenia a davant. Fer-ho bé, per ell, era que tothom entengués allò que deia. Era un pou de saviesa i arribava a tots els públic amb una oratòria exquisida que mantenia fins i tot en els espais privats, i a més a més ho feia des d’una clara voluntat d’incidència social, de transformació de l’entorn, de compromís cívic i polític. Ho va demostrar amb Girona i amb el país, i ho va explicar a Europa.

Un dels seus últims actes a Girona ha estat la presentació del llibre En encesa espera, del meu germà, en Benet, sobre la repressió independentista del 1992. En Terricabras ja hi era, el 92, donant suport als detinguts. Com també va ser al costat dels detinguts de l’operació Estany el 2003 i de tants altres casos que no eren gaire ben vistos per l’statu quo del moment. Evidentment també ha estat al costat dels presos polítics i exiliats derivats de l’1 d’Octubre. Com a eurodiputat i com a persona independentista i compromesa. Ell, com deia una advocada gironina, sempre va escollir el costat bo de la història, malgrat que això li pogués implicar crítiques i desacords. Per a Girona, comptar amb en Terricabras ha sigut un autèntic luxe; per a mi, com a persona, un honor i una sort. El trobarem molt a faltar. A Girona i al conjunt del país. Descansa en pau, Terri. Una abraçada ben forta, Montserrat, Júlia i Clara.