El Terri que vam conèixer

En Josep-Maria Terricabras ha estat un acadèmic i intel·lectual de primer ordre del nostre país i un militant sincer per la independència i la solidaritat, que ha merescut el respecte d’un amplíssim espectre de persones, com s’ha pogut veure en el moment del seu decés.

De tota manera, a l’hora de parlar d’ell fa la impressió que la seva vida comença en el moment en què entra a la Universitat de Girona, on crea i dirigeix la càtedra de filosofia Ferrater Mora, o quan més tard s’implica en política i és designat europarlamentari i esdevé president de l’Aliança Lliure Europea.

Nosaltres, però, el vam conèixer abans, farà ja prop de cinquanta anys, quan érem joves militants del Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC). Es tractava d’un moviment molts dinàmic de les diòcesis de Catalunya i Balears que aglutinava universitaris de conviccions cristianes i plantejaments progressistes, entre els quals també s’hi comptava com a dirigent la política Imma Mayol. I en Terri va ser durant un espai de temps consiliari del grup que formàvem a l’institut de Girona i d’altres, és a dir, la persona que dirigia i animava les reunions de reflexió basades en l’anàlisi de la realitat quotidiana, de la qual extrèiem unes conclusions i en cercàvem una actuació, sota els principis de l’actitud “oberta, crítica i activa” que regia la “revisió de vida”. De fet, en el seu enterrament Mon Marquès va comentar que havien coincidit al seminari i, en el moment que parlem, ja havia tornat de la seva formació a Alemanya i exercia de diaca al servei de l’entranyable bisbe de Girona Jaume Camprodon.

No cal dir que va ser per a nosaltres un gran privilegi tenir a la vora una persona amb una profunditat de reflexió i un enginy a l’hora d’expressar-se que mai havíem conegut i que ens ha marcat per sempre. Era el Terri jove que tot sovint ens parlava de la seva mare, es movia amb un escarabat tronat llegat del seu periple germànic i tenia aquella frescor que només es pot despendre a aquesta edat. Una persona que volia optar per la discreció i va estar exercint durant uns anys de professor a l’institut de Sant Feliu de Guíxols.

Més tard va acabar accedint a l’aleshores encara Col·legi Universitari de Girona, des d’on va anar adquirint la merescuda fama que l’ha acompanyat fins avui. I la seva popularitat, actuacions i publicacions, sempre tan didàctiques, han estat guia de multitud de seguidors afins a la seva gran ètica social. Una ètica que va anar distanciant de la religió, alhora que reforçava un compromís amb el país que també sempre l’havia mogut.

Avui aquell període queda lluny del que més tard l’ha fet un personatge reconegut, però era essencialment ell mateix: analista sagaç i lluitador il·lusionat a assolir un món millor, prenyat d’humilitat i respecte envers tothom, com el que predicava Crist, al qual ben segur seguia admirant malgrat que en declinés el seu caràcter diví. Un substrat, comú a tants altres polítics de diferent ideologia, que és bo reivindicar avui; uns dies que el plorem amb molt de sentiment per la pèrdua humana i la pèrdua d’un referent essencial de la nostra comunitat nacional.