Necrològiques

Cultura

Mor l’artista Pep Vives, un dels pintors menorquins més reconeguts

El maonès es va formar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a Florència

El pintor i gravador Josep Vives i Campomar (Maó, 1940), més conegut com Pep Vives i integrant de la generació de la postguerra menorquina, va morir dissabte als 84 anys, segons ha publicat el portal Menorca.info. Va ser una de les figures més representatives en el panorama artístic de Menorca des de mitjans del segle XX.

Les seves especialitats eren el gravat a l’aiguafort i l’oli sobre tela, tot i que també va ser un gran dibuixant. Es va especialitzar en les natures mortes i els bodegons amb un estil proper al Novecento. De fet, era admirador dels grans venecians clàssics, Ticià, Tintoretto i Veronese. Va treballar d’una manera personal però sempre vinculat a temes tradicionals i motivat pel realisme.

Es va formar a l’Escola de Belles de Barcelona als anys seixanta. A la capital catalana va conèixer artistes amb els quals s’hi relacionaria personalment però també artísticament, com Miquel Vilà, Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Provenia d’una família d’arrels artístiques. El seu pare va ser el pintor impressionista Josep Vives i Llull (1901-1982), molt conegut a Maó. Alguns dels amics de la família van ser Anglada, Camarassa i Tito Citadini, fet que va ajudar-lo a introduir-se en l’escena artística de l’illa.

Va exercir de professor a l’Institut de Maó als anys setanta. Més endavant va estudiar gravat a Florència (1972-73) gràcies a una beca de la Fundació March. A la Toscana va aprendre noves vies per aprofundir en el seu llenguatge plàstic de la mà de pintors, dibuixants i escultors de la zona.

Va ser un home molt vinculat a la seva terra. Als anys setanta va pintar el paisatge menorquí més proper, Maó i Sant Lluís. Algunes de les seves exposicions individuals es van poder veure a Zuric, Barcelona, Palma, Maó, Menorca i Ciutadella. Una de les més recordades va ser La quietud de les coses.

Arran d’aquella mostra, l’activista cultural i escriptor Emili de Balanzó (1939-2020), també de Maó, va fer un meravellós esforç per definir-lo: “Per començar no és gens fàcil descriure un bon fumador de pipa com ell, apassionat per la bona música, degustador de vins, persona que estima la mar, que frueix mentre contempla com el sol escapa a la nit. Com definir una persona que acaricia un moix mentre veu un llaüt passant davant ca seva...? a un enamorat de quasi totes les dones, de les canyes de pescar que llegeix amb devoció igual Cervantes que Josep Pla, un maonès que somia Itàlia...? Conservador d’increïble i intel·ligent sentit de l’humor, càustic i tendre a la vegada... Complicat, efectivament, explicar el Pepe Vives que fuig per igual de la gent estufada i dels vents desaforats.” Reblava el seu article amb el gran somni que tenia l’artista: “Pintar un dia un bon quadre, aquell que justifiqui aquesta permanent i esgotadora recerca de la bellesa.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.