Alexandra David-Néel, la més gran aventurera del segle XX

Una de les dones més fascinants del segle XX va ser l’antropòloga i escriptora Alexandra David-Néel (París, 1868), que va morir avui just fa 55 anys, quan en tenia 100. Va deixar enrere desenes d’aventures prodigioses. Aquest 2024, se celebra, precisament, el centenari de la més meravellosa. Va ser la primera dona occidental a posar els peus a la capital sagrada del Tibet, Lhasa, després d’una epopeia digna dels herois de la mitologia clàssica. En aquell moment, la ciutat era un indret prohibit per a qualsevol estranger i va trigar anys a arribar-hi. Ho va fer després de caminar milers de quilòmetres per les muntanyes de l’Himàlaia des de l’Índia.

La seva vessant d’aventurera i viatgera va ser la més coneguda, però va ser una dona indomable. Va fer de cantant d’òpera per guanyar-se la vida i de periodista i va ser una reconeguda anarquista, feminista, reformadora religiosa i escriptora. Finalment, després del seu llarg viatge, va abraçar el budisme i la seva espiritualitat, aspectes que ja l’havien seduïda des que havia tingut ús de raó.

Des d’adolescent, ja va portar de corcoll els seus pares per la seva passió per tot allò que suposava viatjar, descobrir i anar a l’aventura. Amb només 15 anys, es va escapar de casa i ja va provar d’embarcar-se tota sola cap a la Gran Bretanya, tot un escàndol per a una dona de la seva edat. El seu objectiu era embarcar-se cap a orient. Va haver d’esperar als 25 anys per conèixer l’Índia i Tunísia per primer cop. Per les seves amistats en aquells anys, va estar molt vinculada a l’anarquisme, del qual el seu pare també n’havia estat un conegut representant a l’Estat francès.

Al seu país va ser coneguda per les idees liberals. Va col·laborar amb Marguerite Durande en el diari feminista Le fronde, i va participar en el consell nacional de dones franceses, en què va defensar que el principal problema que tenien era l’emancipació econòmica, que segons ella era la causa essencial de la desgràcia de les dones, ja que això els impedia gaudir d’independència financera. Les altres membres més destacades, amb tot, s’havien proposat en aquell moment lluitar pel dret a vot.

Va trigar tres anys a completar la seva gesta més desitjada, la que la va portar a la fama: arribar al Tibet. El 1911, desesperada per viatjar pel món, va trencar el seu matrimoni i va emprendre el segon viatge a l’Índia. Durant aquest periple, va visitar Egipte, Sri Lanka, el Nepal i, per primer, cop el Tibet. Va calcular que seria fora d’Europa uns 18 mesos, però s’hi va passar 14 anys. Tot i la separació del seu home, un enginyer francès que treballava a Tunísia, Philippe Néel, la seva història és ara coneguda per les cartes que li va enviar des del llunyà orient. El fet que ella no volgués tenir fills havia precipitat també la separació del matrimoni.

A prop de Madràs, al sud de l’Índia, va saber que el 13è dalai-lama havia fugit del Tibet pel conflicte amb la Xina. Es va proposar trobar-lo i reunir-se amb ell, fet que va assolir, finalment, el 1912, el pas previ a decidir que volia anar a Lhasa. La primera etapa del viatge la va portar fins a Sikkim, un petit regne a l’Himàlaia associat a l’Índia. Allà, va conèixer el jove tibetà Aphur Yongden. El va contractar com a criat i deixeble, però la seva amistat va anar molt més enllà. A la llarga, s’acabaria convertint en el seu fill adoptiu.

Els dos tenien el mateix somni: arribar a la ciutat prohibida. Van voltar pel Japó, Corea i Pequín abans de dirigir-se al Tibet. Van viure dos anys en un monestir. Ella el va definir com una “caverna a 4.000 m d’altura.” Tenia una casa de pedra. No posseïa res i vivia de la caritat dels altres monjos. Mentrestant, mantenia l’obsessió d’arribar d’una manera o altra a Lhasa, però en els primers intents d’acostar-s’hi sempre la van detenir i tornar l’Índia.

Al costat de Yongden, van decidir en l’últim intent vestir-se de captaires i bruixots i iniciar la peregrinació. El jove es va fer passar pel seu fill. L’excusa, quan trobaven algú, era la recerca d’herbes medicinals. Viatjaven de nit i descansaven de dia i la fam va estar a punt de superar-los. Quan finalment van arribar a les portes de la ciutat, estaven esquelètics i demacrats. Després de quatre mesos i dos mil quilòmetres a peu per l’Himàlaia, l’aventurera assaboria el seu somni. Era la primera dona occidental a entrar a la capital del Tibet.

Va tornar a Europa com una heroïna. Va ser portada del Times i va rebre la medalla d’honor de la Societat Geogràfica de París i la Legió d’Honor. Tot i que no va repetir mai un viatge com el de Lhasa, no va deixar mai de viure l’aventura. Amb 67 anys, va visitar amb el Transsiberià la Xina de Mao, país que va recórrer durant deu anys, fent grans trams a peu. Va sorprendre tothom quan, amb 100 anys, va emprendre l’últim viatge a l’Himàlaia al costat d’altres peregrins. A l’Estat francès, va viure molts anys al peu dels Alps, on va escriure una trentena d’obres sobre els seus viatges i la seva relació amb el budisme.

Casa seva, coneguda com Samten Dzong (‘centre de meditació’),es va convertir en un museu, que els seus seguidors, que no són pocs, encara poden visitar.