Artur Soldevila i Feliu

Artur Soldevila era una persona ben vista i reconeguda en el sector de l'agricultura i la ramaderia de les comarques gironines pels molts anys que es va dedicar, com a veterinari i com a gestor polític, a la feina. Nascut a Figueres el 7 de juny del 1928, va morir ahir a Girona als 86 anys.

Després d'estudiar batxillerat als Fossos, la Salle de Figueres, es va llicenciar per la Facultat de Veterinària de la Complutense de Madrid el 1951 i més tard es va doctorar i va fer un màster del Col·legi d'Agricultura de la Universitat de Nebraska, als EUA. El 1953 es va incorporar al cos de veterinaris del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol, i va formar part del cos d'inspectors del Servei Oficial del Ministeri de Comerç. Tot i que sempre va dir que no havia estat un veterinari vocacional sinó que la vida l'hi va portar i explicava que si hagués nascut ara seria advocat, reivindicava la feina i deia que li agradava ser veterinari. El seu llegat és profitós per a les comarques gironines, on era president d'honor del Col·legi de Veterinaris. També del d'Alacant, on va exercir del 1965 al 1968. Ha deixat petja perquè després de ser cap de la Inspecció Veterinària de la frontera Portbou-Puigcerdà, va ser cap dels Serveis de Ramaderia de Girona i va ser fundador i primer director dels Serveis de Millora i Expansió Ramadera de la Diputació de Girona (Semega), des del 1968 fins al 1982.

Aquells anys va ser nomenat delegat d'Agricultura al Consell d'Europa d'Estrasburg, càrrec que va ocupar de 1982 a 1986 i des de llavors va ser delegat provincial del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació a Girona fins a la seva jubilació, obligatòria, als 65 anys. Li van atorgar la Medalla d'Honor al Mèrit Veterinari, era Officier de l'Ordre du Mérite Agricole i va rebre molts homenatges. Va escriure les seves memòries.

Artur Soldevila era una persona molt lligada a l'entorn que li va tocar viure i per això, després de la seva dilatada carrera, va ser director de Càritas a Girona, on va fer molt bona feina. Explicava en una entrevista que li va fer Salvador Garcia en aquest diari el 2008, que havia acceptat dirigir Càritas, quan li ho va proposar el bisbe Camprodon, per tres raons: “No se li podia dir no a un bisbe; perquè sóc catòlic, i perquè tota la vida havia dirigit institucions i quan em jubilo m'ho ofereixen i és una continuïtat de la meva vida i una qüestió de consciència.”

Es definia com un xerraire per naturalesa i per això va formar part de diverses penyes gastronòmiques i era un habitual de les trobades a Rojà, al Ripollès, a les quals va haver de deixar d'anar després de tenir una síncope d'isquèmia cerebral, que el va tenir sis dies en coma i que li va impedir anar en avió i pujar a altures superiors als 1.500 metres.

Defensava la feina dels pagesos però no com a jardiners de la terra sinó per la seva funció productiva i econòmica. Va introduir la tecnologia d'aquells anys al camp i una de les seves grans fites és la fundació de Semega, en un intent d'aconseguir una millora de les explotacions. Va patir de ple la guerra de la llet, que va provocar grans manifestacions a les comarques i va motivar que en els següents quatre anys pleguessin moltes explotacions. De fet, n'hi havia 3.000 i en queden menys de 300.

Casat amb Concepció Fernández, van tenir un fill i dues filles que li han donat quatre nétes i un nét. La cerimònia exequial es farà demà dilluns, a les deu del matí, a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal de la ciutat de Girona, on ha residit des que va tornar d'Alacant.